AI, EL NEGOCI!
Rere la barra, s’entreté fregant els gots acabats de sortir
del rentaplats com si els faltés un punt de brillantor abans de deixar-los
perfectament arrenglerats al prestatge de vidre de la paret recoberta de cap a
cap per un mirall que té la virtut d’eixamplar visualment un espai de mides
molt discretes. S’atura per escoltar el minut de glòria d’un company de
professió que des de la pantalla del televisor mostra el seu desacord amb les darreres
mesures preses per l’autoritat competent en matèria sanitària.
-Quins collons! N’estic tip d’aquest victimisme. Tothom
queixant-se, tothom parlant del que perd, tothom lamentant-se que haurà de
tancar el negoci. I va aquest i diu que només amb el 50% de les taules de la
terrassa no pot viure? Deu ser que les tenia sempre plenes quan les podia parar
totes. Què més voldria jo que tenir el 50% de taules ocupades! El negoci seria rodó, complet... Podria llogar
un cambrer i tot. Ens hem acostumat tant a la queixa sistemàtica que sembla que
no siguem capaços de donar cap altre missatge. Adaptar-se a la situació que pot
canviar d’un dia per altre, anar fent la viu-viu, i esperar temps millors. No
queda altre remei. Amb un punt d’il·lusió i el somriure a la cara, que la vida
es veu diferent, i hem de saber encomanar-ho als clients. D’ençà del
desconfinament, amb cada beguda posem una tapeta per picar, una cosa que no
havíem fet mai. No pot pas ser que aquesta merda duri sempre.
Jo he anat seguint la seva dissertació assentint amb el cap
com volent dir: “Ja ho ponts ben dir, ja.”, mentre ell, baieta en mà, ha sortit
a repassar la superfície de taules i cadires després d’aplicar-hi unes quantes
ruixades de líquid desinfectant. Amb un somriure a la cara, sí senyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada