diumenge, 6 de setembre de 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 12

 NEGUIT

A mesura que s’acosta el dia de tornar a classe amb tots els nens i nenes, se li va formant una mena de nus a la boca de l’estómac que a vegades li dificulta la respiració. Ha arribat a pensar que s’ha contagiat de Covid-19, però el test que li han fet quan la mare ha insistit a  acompanyar-la al CAP ha donat negatiu. Tot i això, no hi ha manera que es llevi del damunt aquesta mena d’angoixa que la corseca. Massa informacions contradictòries, massa consells que no sempre són coincidents.

Ha arribat el dia “D”. Es lleva a desgrat, havent dormit poc i malament. El dia abans al vespre va preparar tots els patracols: la maleta amb els llibres, la llibreta, l’estoig amb els estris d’escriure. Encara amb els ulls mig adormits, la veu damunt la cadira que té la bata penjada al respatller, i el cor li fa un salt. “Mare, no puc anar a l’escola. No puc, de veritat!”, diu amb veu prou alta com perquè la seva progenitora la senti des de la cuina on està preparant l’esmorzar. “Mireia, para de fer el ruc, que no tens tres anys. Quan eres petita i els primers dies t’havia d’acompanyar a parvulari, tenia paciència, però tens vint-i-quatre anys i ets la mestra, collons! Al final em faràs emprenyar. Aniràs a treballar encara que t’hi hagi de portar a rossegons.”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada