XXXL
Arriba la tardor, perquè ja estem a les darreres puntades
d’aquest estiu estranyot i, com que no han gastat res anant de vacances, han
decidit que tocava renovar l’armari. Fa un parell d’anys que ell no es compra
cap peça de roba de temporada nova i va essent hora de posar-se al dia. Ella,
molt més interessada en la seva imatge, cada temporada acostuma a afegir alguna
peça nova al seu vestuari i en jubila alguna, però ell té una mena d’aversió a
desprendre’s de la roba usada.
Ha vist dues bruses de màniga llarga que li fan el pes i un
jersei prim de coll força original, amb botons, que troba que li escauria. La
dependenta li proposa d’emprovar-s’ho per encertar la talla, però ell refusa
l’oferiment, mig perquè li fa mandra, mig perquè amb això les mesures de
protecció per la Covid s’ha tornat una mica més aprensiu del que ja era. “La
talla XXL ha estat sempre la meva. No cal.” “És que en això de les talles, cada
fabricant aplica mesures diferents.”, insisteix la dependenta. La seva dona fa
anar la mà dreta com qui vol espolsar mosques volent dir: “Deixa’l estar, que
no te’n sortiràs.” Després de pagar, surten de la botiga amb una bossa llampant
que llueix el logotip de la franquícia, i xino-xano se’n tornen a casa. Ella no
es pot estar de dir-li: “Em sembla que són petites. Ja ho veuràs.” “I ara! Em
pensava que em tenies més ben apamat.”, fa ell amb un punt d’ironia.
En arribar a casa, la dona aconsegueix que s’emprovi les bruses. Comença per la de color gris i, un cop posada, s’adona que té tot l’aspecte d’un bull blanc d’aquells rodanxons que compren a la cansaladeria. “No pot ser! Jo sempre he gastat XXL. Això és que han fet les talles més menudes.”, s’exclama en veure marcats els sacsons laterals i la panxa contundent. “Sí que pot ser, sí, noi. Quant fa que no t’has pesat? Tants dies de confinament no perdonen. I t’has passat tot l’estiu fent el mandra. Què et pensaves?”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada