LLÀSTIMA!
Devia tenir uns dotze anys quan, empès per la tafaneria d’observar
de prop un niu de garses que hi havia en un pollancre immens d’un marge pel
damunt de la torrentera de la Cavalleria, m’hi vaig enfilar fent gala d’una
agilitat que fa temps va desaparèixer. En baixar, comptant que el camp havia
estat llaurat i, per tant, el sol era prou tou, vaig decidir resoldre l’última
fase fent un salt, però devia calcular malament l’alçada perquè les cames no
van suportar l’impacte, es van blegar pels genolls i aquests van impactar-me a
la barba provocant que un dels dos incisius se’m clavés al llavi inferior i
quedés una mica consentit.
D’ençà, i d’això ja fa més de cinquanta anys, el
pelapollancres mai no en va ser d’altre. Va anar canviant de color i
enfosquint-se, un fet que deteriorava estèticament la imatge de la meva
dentadura, tot i que no m’impedia de fer-lo servir per a la seva finalitat:
mossegar amb contundència quan calia trossejar un aliment en ingerir-lo.
Darrerament l’estat d’aquesta dent havia empitjorat: s’havia
ennegrit més i s’anava entregirant i incrementant l’escletxa amb la seva
germana bessona. El seu aspecte poc agradable m’obligava a somriure amb
discreció i un punt de timidesa, tement mostrar-la a la llum pública. Finalment
el dentista va optar per fer-la fora de la meva vida i, en el seu lloc,
instal·lar-hi una pròtesi que resolgués el dèficit estètic i fisiològic creat.
Ara llueixo una dentadura uniforme perfecta i he recuperat el somriure franc, de satisfacció sense contencions. Quina llàstima que l’ús de la mascareta m’impedeixi mostrar-la en la seva plenitud!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada