divendres, 25 de setembre de 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 28

 LLÀSTIMA!

Devia tenir uns dotze anys quan, empès per la tafaneria d’observar de prop un niu de garses que hi havia en un pollancre immens d’un marge pel damunt de la torrentera de la Cavalleria, m’hi vaig enfilar fent gala d’una agilitat que fa temps va desaparèixer. En baixar, comptant que el camp havia estat llaurat i, per tant, el sol era prou tou, vaig decidir resoldre l’última fase fent un salt, però devia calcular malament l’alçada perquè les cames no van suportar l’impacte, es van blegar pels genolls i aquests van impactar-me a la barba provocant que un dels dos incisius se’m clavés al llavi inferior i quedés una mica consentit.

D’ençà, i d’això ja fa més de cinquanta anys, el pelapollancres mai no en va ser d’altre. Va anar canviant de color i enfosquint-se, un fet que deteriorava estèticament la imatge de la meva dentadura, tot i que no m’impedia de fer-lo servir per a la seva finalitat: mossegar amb contundència quan calia trossejar un aliment en ingerir-lo.

Darrerament l’estat d’aquesta dent havia empitjorat: s’havia ennegrit més i s’anava entregirant i incrementant l’escletxa amb la seva germana bessona. El seu aspecte poc agradable m’obligava a somriure amb discreció i un punt de timidesa, tement mostrar-la a la llum pública. Finalment el dentista va optar per fer-la fora de la meva vida i, en el seu lloc, instal·lar-hi una pròtesi que resolgués el dèficit estètic i fisiològic creat.

Ara llueixo una dentadura uniforme perfecta i he recuperat el somriure franc, de satisfacció sense contencions. Quina llàstima que l’ús de la mascareta m’impedeixi mostrar-la en la seva plenitud!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada