NO PODIA SER!
Vaig pel carrer sense mascareta amb una certa sensació d’inseguretat.
La gent amb qui em creuo tampoc no en porta, la qual cosa em neguiteja una
mica. Davant la farmàcia, on sempre hi ha tres o quatre clients esperant tanda,
la vorera està buida, però a l’interior de l’establiment hi compto ben bé mitja
dotzena de persones. M’adono que han desaparegut els cartells que des de fa uns
mesos lluïen a la porta de totes les botigues advertint de les necessàries
mesures de seguretat. Les terrasses del passeig i de la plaça són plenes de
gent; els cambrers que hi serveixen no duen cap protecció. Deu ser que hem
tornat a una normalitat que tothom pronosticava que trigaria anys en arribar? I
hauria arribat així, de cop, sense cap avís ni cap procés gradual de
recuperació de les llibertats perdudes?
-Què, noi? Et penses llevar o mires d’anar fent el ronso per
veure si t’estalvies de fer dissabte? –la veu de la meva dona em retorna a la
trista realitat.
I és que ja ho sé que és dilluns, però a casa fa molt de
temps que l’aprofitem per fer dissabte, des que ens vam adonar que el cap de
setmana, amb tota la tribu rondant pel pis, la feina de neteja esdevenia un
punt inútil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada