dimecres, 2 de setembre del 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 7

 CUES

Surto de casa de bon matí. Tinc cinc objectius a assolir abans de migdia i temps sobradament folgat per no haver d’anar amb presses. Primera estació, la farmàcia, per adquirir els múltiples productes químics que ens mantenen l’organisme en estat de viabilitat acceptable; a la vorera hi tinc quatre persones fent cua i esperant tanda. Segona estació, el forn de pa, per comprar el rodó girat de mig quilo de cada dia; tinc tres persones al davant que esperen pacientment a la vorera. Tercera estació, el quiosc, perquè bé que haig d’informar-me de les darreres informacions de la mare que va parir el Covid i en Messi de passada. Quarta estació, el banc, on haig de reclamar que ja està bé això de cobrar-me 36 € de comissió per una targeta renovada; hi ha set persones que s’han llevat abans que jo i que, mantenint la distància protocol·lària, s’estan a peu dret sota un sol que comença a fer-se notar. Cinquena estació, l’oficina de correus, on haig de certificar un enviament d’originals de la darrera novel·la que viatjarà a terres llunyanes en un nou intent que el jurat d’un certamen literari la vulgui mirar amb bons ulls. I aquí ja se m’ha acabat la paciència. A ple sol compto fins a deu persones que s’esperen per poder accedir a l’oficina. Rellotge en mà, compto com passen els minuts sense que la cua bellugui. Trenta-cinc minuts! Quan accedeixo a l’interior m’adono que hi ha tres persones atenent els clients al taulell, i una quarta que està endreçant papers segurament per poder garantir que a les 3 (perquè a la tarda ja no obren) tindrà la feina acabada. Un grup d’altres tres està xerrant animadament a peu dret a l’interior de l’oficina, completament aliens a la demanda d’atenció. Tinc ganes de muntar un temperi i dir-los el nom del porc, però la meva educació m’ho impedeix. Em sembla que quan la noia que m’ha atès m’ha tornat el canvi encara li he dit: “Gràcies. Bon dia.” Tinc el temps just d’arribar a casa i posar-me a fer el dinar.

Sort que avui no he hagut d’anar al CAP, perquè en aquest cas ja estaríem parlant d’una veritable epopeia!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada