AI, QUE PATIREM!
Dia per dia, fa sis mesos que no va a l’escola, excepció
feta de les dues mitges horetes de juny que el van convidar per acomiadar-se
d’un grup reduït de companys de classe, dels que els va tocar al sorteig en el
seu grup i tanda. Aleshores la sensació ja va ser estranya, com si tot allò no
tingués res a veure amb la seva escola, la que fa set anys es va convertir en
la seva segona residència durant un mínim de vuit hores cada dia.
Avui hi torna amb la il·lusió de qui estrena bambes noves.
De fet, n’estrena, i també motxilla, i estoig, i llapis de colors, i
retoladors... I mascareta! La mare n’hi va comprar una que porta estampada una
pilota de rugbi a cada galta, l’esport que practica dos dies per setmana tot i
que encara no sap si aquest any l’equip tindrà continuïtat.
Arriba puntual, a tres quarts de nou, i a la porta que li
han assignat hi troba la Maria, la directora amb l’aparell de mesurar la
temperatura a la mà. “Bon dia, Albert. Benvingut!” “Bon dia.”, contesta sense
gaire convenciment. La Mònica s’apressa a posar-li gel hidroalcohòlic a les
mans. “Hola, Albert. Frega’t bé les mans.”
La colla de nens i nenes de la seva classe, en una fila
perfecta i guardant les distàncies, es desplaça ordenadament fins a l’aula on
els espera la senyoreta d’aquest curs, la Sílvia.
Escampades per tota la classe hi ha una vintena llarga de
taules i cadires, totes separades entre elles, i s’afanya a prendre seient en
una de les de la darrera fila que sempre són molt més discretes.
De sobte l’envaeix una sensació de desànim. Recorda el
primer dia dels altres cursos: petons, abraçades, rialles, crits... Ara hi ha
un silenci expectant. Fins i tot la mestra parla en un murmuri, com si no gosés
alçar la veu. “Això no pot anar bé de cap manera.”, es diu a si mateix. “Ai,
que patirem!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada