PRIMER DIA D’ESCOLA
Havent dinat, s’asseuen davant del televisor per escoltar
les notícies. Avui s’han reobert les escoles i tenen un punt d’interès en veure
com ha anat tot plegat.
Els crida l’atenció un noiet tot eixerit, que sembla prou
acostumat a fer front a les càmeres i que, amb una seguretat envejable, aporta
la seva opinió: “Ja en tenia ganes. Portava molts mesos sense poder estar amb
els amics. (...) Por? No, perquè sé que tot està preparat perquè no hi hagi
contagis. Només hem de respectar les normes. Ara se’ns fa una mica difícil,
però d’aquí a dues setmanes ja ho trobarem tot normal.”
El seu testimoni contrasta amb les imatges que serveixen a
continuació. Una vintena de mestres manifestant-se a les portes de la
Conselleria d’Educació i llegint per fascicles un comunicat contrari a
l’obertura dels centres. “S’estan obrint escoles sense les necessàries
garanties de seguretat. Els grups són massa nombrosos. (...) Falten quinze mil
professionals per poder garantir les ràtios ideals. (...) Han plantejat
malament el problema. Calia començar calculant quants professionals calia i
després cercar la forma de fer front a l’increment de despesa.”
–Osti –exclama ell davant el discurs que acaba amb amenaça
de vaga imminent–, si tan preocupats estan per la manca de mestres, què hi
foten aquí? Haurien de ser a les seves escoles i podrien desdoblar vint grups
classe més.
-Què dius? –rectifica la dona–. Aquests no han trepitjat una
aula des de fa anys. Que no veus que són alliberats sindicals!
-Però quants alliberats d’aquests hi ha?
-Més dels que et puguis imaginar, força més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada