divendres, 11 de setembre de 2020

MICRORELAT DE POSTCONFINAMENT 17

 SERVEI AL CLIENT

La Magdalena arriba a l’oficina bancària a mig matí, amb la seva llibreta d’estalvi a la mà. És dia 26 i ahir li devien ingressar la paga. Entre la jubilació i la pensió de viduïtat arriba justet a 800 €, una quantitat una mica escassa però suficient per fer rutllar la seva migrada economia. Acostuma a treure uns quants euros cada setmana i va tirant del moneder mentre n’hi ha. A ella que no li vinguin amb targetes, perquè li agrada veure els diners. Com que és una persona d’hàbits senzills i durant tota la seva vida s’ha hagut d’acostumar a estalviar, no passa estretors. “Ja passen cinc minuts de les 11.”, l’informa la noia que l’atén. “Sí, ja ho sé, m’he entretingut xerrant al forn i ves...”, fa ella a tall d’excusa. “És que a partir de les 11 només atenem amb cita prèvia.” “Però no em diguis que per cinc minuts...”, prova la pobra dona implorant clemència. “A més, si vol treure diners ho ha de fer des del caixer automàtic.” “Ui, no m’hi he entès mai, jo, amb aquell ‘aparato’.”, es lamenta. “Ho sento, però jo ara estic sola perquè el meu company ha sortit a esmorzar i encara no ha tornat. No la puc acompanyar per explicar-li.” La Magdalena va per girar cua i amb l’expressió de “santa paciència!” dibuixada a la cara, fer el camí de tornada a casa i provar sort l’endemà.

Al seu darrere hi ha un noi de cabells llargs, engiponat en una roba que sembla anar-li dues talles gran pel cap baix, que l’atura abans d’obrir la porta. “Voleu que us ajudi, Magdalena?” “Ah, hola, Martí, no t’havia reconegut amb la mascareta. Ves, que no em volen donar els 50€ que necessito, perquè he fet tard.” “Si sabeu el número secret, ja us ajudaré amb el caixer.” “Sí, això sí que ho sé, perquè m’hi vaig fer posar l’any que vaig néixer. Em faràs un bon favor” “Doncs, veniu que ho arreglarem. Només faltaria que haguéssiu de tornar!” I en Martí, abans de sortir rere la veïna de camí al caixer automàtic, es gira i amb cara de mala llet s’adreça a la noia parapetada rere la mampara de metacrilat. “Teniu uns collons que us els trepitgeu!”, crida a viva veu perquè quedi clar el seu missatge. “Us hauria de caure la cara de vergonya.”, afegeix per rematar-lo. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada