REFLEXIONS DE JUBILAT, 69

ESPORTIVITAT

Que tot el món madridista és un exemple clar d’esportivitat, fair play, generositat i lluita contra el racisme és cosa sabuda per tothom. La premsa esportiva de tot el país ja té prou cura d’atendre les demandes d’un president plenipotenciari que governa no només el club, sinó també l’empresa ACL que ha cobrat milions pels fiascos del dipòsit de gas i de les autopistes radials de Madrid.
Si hi ha un jugador de bàsquet del seu equip que practica la lluita lliure damunt el parquet, no mereix cap sanció perquè tenia motius per actuar de forma salvatge. Que un jugador del seu equip de futbol trenca la tíbia en una entrada a un contrari i no rep ni la groga, no és res més que un producte del joc net. Que un altre jugador del seu equip de futbol espera un contrari a l’aparcament per dir-li el nom del porc, tampoc no és mereixedor de cap sanció perquè responia a insults previs. Ara bé, que li toquin el que no sona a un tal Vinicius (nen consentit, malcriat, curt com una cua de conill) sí que mereix que hi entri la justícia divina i acabi pringant tothom. Ja tenen el motiu per fer-se abanderats de la lluita contra el racisme i convertir un beneit sense cervell en la nova Sara Parks del segle XXI.
A la xiulada i als improperis que van regalar a en Gavi el dia de la celebració de la selecció espanyola, segur que hi havia seguidors blancs, però aquests no compten. Els improperis racistes que van rebre els jugadors de bàsquet del Barça abans del tercer partit del final de lliga tampoc no són mereixedors de cap mena de sanció.
“No hace falta que diga nada más!”, que va dir l’ínclit Bernd Shuster una vegada.