REFLEXIONS DE JUBILAT, 71

LA FLAMA DEL CANIGÓ

Quina esplèndida metàfora la flama encesa al cim del Canigó que s’escampa arreu dels Països Catalans. De fet els catalans (i els valencians, i els balears) portem més de 300 anys d’ús intens de la nostra creativitat per fer front als intents d’anorreament de la nostra llengua, per tant no ens ha d’estranyar que ens hàgim avesat a viure de símbols, imatges retòriques i altres jocs de paraules per fer front a les prohibicions de l’enemic sense que aquest se n’adoni.
Segurament el període en què es va viure més creativitat en això de crear metàfores i símbols va ser des del 2010 al 2017, quan cada 11 de setembre ens movíem il·lusionats fent totes les mogudes, les posades en escena i les performances que se’ls acudien als qui dirigien el moviment independentista. No, no m’hi referiré més perquè a mi també em comença a fer una mica de vergonya per allò que soc conscient d’haver anat amb el lliri a la mà.
Però convindreu amb mi que, quan ens hàgim refet de la clatellada, quan hàgim recuperat els ànims que ara estan per terra, ens tocarà tornar-hi, perquè els temps que venen són precisament proclius a rebre prohibicions i retallades de drets socials i nacionals només comparables als rebuts durant el franquisme. Preparem-nos per a un nou Decret de Nova Planta.