El darrer invent pel que fa al sistema
d’avaluació dels alumnes de primària resulta prou lamentable com perquè ens
aturem a fer-hi algunes reflexions. Resulta que les avaluacions, que només es
faran a final de cada cicle (2n, 4t i 6è), canviaran de terminologia amb la
intenció de reforçar la idea que l’ensenyament és continu. Això per si sol ja
voldria un comentari, però em sembla que seria massa càustic, només apel·laré a
la santa incoherència que guia els habituals passos dels responsables de la
conselleria d’educació.
Les quatre qualificacions possibles
seran: assoliment excel·lent, assoliment notable, assoliment satisfactori i “en
procés d’assoliment”. Poso entre cometes la darrera perquè és la que té més
delicte, perquè substitueix el concepte d’insuficient o de “suspès”. Quin drama
dir-li a una criatura que “necessita millorar”.
Partim de la base que un alumne que hagi
suspès no té per què estar en procés d’assolir els aprenentatges per poder
aprovar algun dia, perquè n’hi ha que la seva actitud és absolutament oposada
al que caldria per poder superar els aprenentatges, ja no parlo de capacitats,
perquè cadascú té les que té i segons la nova metodologia es poden anar
adquirint i desenvolupant “ad aeternum”. En tot cas, les notes haurien
d’avaluar els coneixements del present en què es donen, no les hipotètiques
d’un futur ves a saber si gaire llunyà.
En el fons, l’objectiu de l’invent és
estalviar a la mainada una mala nota, embolicar-la amb cotó fluix dins una
crisàlide de la qual sortirà quan abandoni l’escola per poder fracassar amb
prou rotunditat en el moment d’aterrar a la realitat, patir una frustració
descomunal i poder engreixar la nòmina de psicòlegs disposats a treure’l del
pou on l’han abocat la sobreprotecció familiar i l’escolar.
Se suposa que els professionals de
l’educació (mestres), a l’hora de donar les notes, són prou capaços d’explicar
als pares si el seu fill està en procés d’assolir els coneixements o no, sense
necessitat de maquillar (o camuflar) un fracàs amb bones paraules, que en tot
cas no deixa de ser un engany (potser autoengany) a la família.
Si exceptuem el cas dels qui per
naixença ja es veu que no els caldrà ajupir mai l’esquena, la resta de mortals
per sortir-se’n a la vida es trobaran entrebancs i objectius que només podran
superar i assolir gràcies a l’esforç personal. Els exàmens i les notes no són
res més que un preludi d’allò a què hauran de fer front al llarg de la seva
vida, uns quants assajos abans de l’estrena, com si diguéssim.
Quan deixaran de fer invents d’aquesta
mena? Ja fa massa anys que dura aquesta tendència i els resultats (se n’adona
tothom excepte els responsables), que ja eren objectivament prou dolents, la
merda de la Covid els transformarà en deplorables.
dimecres, 2 de febrer del 2022
CANVI DE TERMINOLOGIA
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada