CANVI DE TERMINOLOGIA

El darrer invent pel que fa al sistema d’avaluació dels alumnes de primària resulta prou lamentable com perquè ens aturem a fer-hi algunes reflexions. Resulta que les avaluacions, que només es faran a final de cada cicle (2n, 4t i 6è), canviaran de terminologia amb la intenció de reforçar la idea que l’ensenyament és continu. Això per si sol ja voldria un comentari, però em sembla que seria massa càustic, només apel·laré a la santa incoherència que guia els habituals passos dels responsables de la conselleria d’educació.
Les quatre qualificacions possibles seran: assoliment excel·lent, assoliment notable, assoliment satisfactori i “en procés d’assoliment”. Poso entre cometes la darrera perquè és la que té més delicte, perquè substitueix el concepte d’insuficient o de “suspès”. Quin drama dir-li a una criatura que “necessita millorar”.
Partim de la base que un alumne que hagi suspès no té per què estar en procés d’assolir els aprenentatges per poder aprovar algun dia, perquè n’hi ha que la seva actitud és absolutament oposada al que caldria per poder superar els aprenentatges, ja no parlo de capacitats, perquè cadascú té les que té i segons la nova metodologia es poden anar adquirint i desenvolupant “ad aeternum”. En tot cas, les notes haurien d’avaluar els coneixements del present en què es donen, no les hipotètiques d’un futur ves a saber si gaire llunyà.
En el fons, l’objectiu de l’invent és estalviar a la mainada una mala nota, embolicar-la amb cotó fluix dins una crisàlide de la qual sortirà quan abandoni l’escola per poder fracassar amb prou rotunditat en el moment d’aterrar a la realitat, patir una frustració descomunal i poder engreixar la nòmina de psicòlegs disposats a treure’l del pou on l’han abocat la sobreprotecció familiar i l’escolar.
Se suposa que els professionals de l’educació (mestres), a l’hora de donar les notes, són prou capaços d’explicar als pares si el seu fill està en procés d’assolir els coneixements o no, sense necessitat de maquillar (o camuflar) un fracàs amb bones paraules, que en tot cas no deixa de ser un engany (potser autoengany) a la família.
Si exceptuem el cas dels qui per naixença ja es veu que no els caldrà ajupir mai l’esquena, la resta de mortals per sortir-se’n a la vida es trobaran entrebancs i objectius que només podran superar i assolir gràcies a l’esforç personal. Els exàmens i les notes no són res més que un preludi d’allò a què hauran de fer front al llarg de la seva vida, uns quants assajos abans de l’estrena, com si diguéssim.  
Quan deixaran de fer invents d’aquesta mena? Ja fa massa anys que dura aquesta tendència i els resultats (se n’adona tothom excepte els responsables), que ja eren objectivament prou dolents, la merda de la Covid els transformarà en deplorables.