ARQUEOLOGIA FILOLÒGICA, 6

“LES LL QUE PRONUNCIEM I”

Aquest fenomen fonètic (iodització) propi de la Plana de Vic gairebé s’ha extingit i només el podem detectar en algunes persones grans procedents de pagès. Sap greu perquè era un senyal d’identitat inequívoc, però el llenguatge estàndard dels mitjans de comunicació i la uniformització lingüística practicada a l’escola l’han fet desaparèixer.
Paraules com cella, ull, orella, palla, all les hauríem de pronunciar ceia, ui, oreia, paia, ai.
I té el seu fonament. Fixeu-vos que només pronunciem amb “i” les que en castellà la seva evolució les ha portar a tenir-hi una “j” (ceja, ojo, oreja, paja, ajo) i no pas la resta (olla, colla, callar, llamp, anella..)
Per tant, es tracta d’una evolució diferent des del llatí que hauríem de conservar, tot i que molt em temo que aquí sí que fa temps que hem fet salat.
Vaig voler mantenir aquesta característica del llenguatge de la Plana de Vic a “Crònica en blanc i negre”, posant-la en boca de la família Arimany, protagonista de la novel·la. Almenys que en quedi algun testimoni escrit.
“–Algú m’haurà d’ajudar a munyir les oveies –es queixava l’avi des del cap de taula.”