divendres, 14 d’abril del 2023

REFLEXIONS DE JUBILAT, 28

UNA MICA D’EMPATIA

A una funcionària que té com a feina atendre persones en una oficina del Departament de Drets Socials de la Generalitat, se li hauria d’exigir no només un tracte amable, sinó fins i tot una mica d’empatia cap a qui sol·licita els seus serveis. Ep, em sembla a mi, però com que no he estat mai funcionari, no sé quina mena de directrius guien les seves intervencions, i podria molt ben ser que pixés fora de test.
Ho dic perquè he assistit una mica atònit a la seva atenció a un ciutadà immigrant, que pel seu parlar i aspecte m’ha semblat provinent d’un país de l’est, i m’ha remogut una mica la consciència, tot i que he desistit d’intervenir-hi perquè realitzava una gestió per a una persona que es volia estalviar demanar festa a la feina per fer tràmits burocràtics. M’ha semblat que encara en sortiria perjudicat ell i m’he mossegat la llengua.
Després de renyar el pobre home, perquè quan li ha demanat si havia demanat cita prèvia ha contestat que no, i llavors ha resultat que sí que en tenia i era per a l’hora en qüestió, li ha lliurat un formulari perquè l’omplís amb les seves dades, les de la seva dona i les dels seus fills. Quan li ha posat cara d’interrogant, li ha contestat tota seca que només les havia de copiar dels documents d’identitat, que no era pas tan difícil. En excusar-se dient que no duia les ulleres i que tindria problemes, ha seguir amb el mateix to dient-li que ella no tenia per què omplir el formulari, que fes el que pogués perquè ella no ho faria pas i li ha ensenyat una taula on poder fer el procés. El bon home s’ha adreçat a l’espai en qüestió i s’ha disposat a fer els deures amb posat de xai degollat.
Me l’he imaginat fent front a un formulari escrit amb un abecedari que segurament no és el seu, aclucant els ulls per forçar la vista d’uns ulls que reclamaven unes ulleres, i escrivint tan pulcrament com podia les dades que intuïa que li demanaven.
M’hauria d’haver aixecat i anar a oferir-li un ajut que segur que hagués agraït, però estava a mig tràmit dels meus papers i, quan he acabat i passava pel seu costat, m’ha sonat el telèfon perquè hi havia qui em reclamava amb certa urgència en un altre lloc: una entitat bancària (estalvio comentaris perquè també podria dir-ne alguna cosa).
Voleu dir que costa gaire ser una mica amable o mostrar cinc cèntims d’empatia fent una feina de servei públic que tens garantida per a tota la vida?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada