REFLEXIONS DE JUBILAT, 19

FER D’AVIS

Quan s’arriba a aquesta edat, els qui tenim la sort de gaudir de descendència de segona generació ens toca exercir d’avis. Hi ha un bon amic que acostuma a dir que si desapareguessin els avis s’aturaria el món i penso que de raó no n’hi falta.
Com que els horaris i els calendaris de les guarderies (ja sé que ara tenen un altre nom) i de les escoles pot rebre qualsevol qualificatiu menys el de raonable i favorable a l’organització familiar, a les entrades i sortides dels centres educatius acostumem a aplegar-nos una bona colla de jubilats que substituïm els pares que o bé fa estona que treballen o bé encara no han acabat la jornada laboral.
Dit això, que podria semblar una queixa i per res no voldria donar aquesta sensació, haig de reconèixer que fer d’avi és un luxe, un regal diví que difícilment es pot comparar amb cap altra activitat. Sí, ja sé que quan se’n van a casa seva tens aquella sensació de recuperar aquella pau i tranquil·litat tan merescudes, però mentrestant has pogut fer tot allò que no vas poder amb els fills.
Perquè per pujar i educar els fills calia mostrar-se ferm, coherent, insistent, estricte i fins i tot intolerant si es donava el cas, perquè la tasca consistia en posar límits i donar exemple.
Ara podem ser tolerants, incoherents, flexibles i condescendents amb una generació de la qual ja no en tenim la responsabilitat primera i directa. D’alguna manera ens hem convertit en els policies bons i ens deixem prendre el pèl pels nets mentre els riem les gràcies. Els pares estan per educar els fills i els avis per relativitzar les normes. Ep!, tot fins a un cert punt, perquè hi ha línies vermelles que a casa no traspassaran mai, que consti!