REFLEXIONS DE JUBILAT, 27

PARLANT D’IMPOSTOS

Cada any, quan em toca fer la declaració de renda, agafo una emprenyada considerable. Fa tants anys que hi haig d’afegir diners que el dia que em surtin ni que siguin cinc cèntims de devolució us ben juro que ho celebraré amb il·lusió.
Ja ho sé que els impostos són sagrats, que sense aquests impostos no es podrien donar els serveis que aquesta societat posa a disposició de tots els ciutadans, que no em puc queixar perquè ja fa tres anys i mig que visc de renda de l’estat, que els que tenim la sort de gaudir d’una pensió digna no hauríem de protestar...
Del que em queixo és que hi hagi persones que amb un nivell de vida infinitament superior al meu, per tant amb uns ingressos econòmics que no em vull ni imaginar, fent servir tota l’enginyeria financera que els seus assessors apliquen als seus comptes, a l’hora de la declaració no és que hagin de pagar menys que jo, és que a damunt els retornen part dels diners ingressats a compte.
O sigui que resulta que el meu cas, el d’un pensionista a qui tenen la pensió controlada al cèntim, que a més tinc un mini pla de pensions (que ni mai que l’hagués fet!), que he cobrat algun premi literari (més que modest, tot s’ha de dir), que de tant en tant cobro quatre cèntims de drets d’autor; un cop sumat tot plegat, deu representar que tinc la renda d’en Rothschild, perquè cada any em toca apoquinar de mala manera.
Què hi farem! D’algun lloc o altre han de sortir els diners per pagar els funcionaris del Parlament que cobren sense anar a treballar, les pensions vitalícies dels seus presidents, les dietes dels parlamentaris que les cobren encara que no facin acte de presència, i tantes altres despeses completament imprescindibles per a la nostra societat del benestar.
O sigui que a pagar i a callar, i que per molts anys puguem seguir gaudint de tots aquests privilegis!