REFLEXIONS DE JUBILAT, 18

LES SET PLAGUES D’EGIPTE

A veure, aneu comptant que potser vaig errat, però jo diria que tot va començar amb el forat a la capa d’ozó. La velutina, la vespa asiàtica va colonitzant tot el país i amenaça d’exterminar les abelles i deixar-nos sense mel i amb escassa pol·linització. Eixams incontrolables de papallones van exterminar tots els boixos del nostre petit país. Els senglars i els conills estan delmant les collites dels pagesos. La secada persistent amenaça de deixar el nostre país arran de la desertització. Els incendis de darrera generació estan delmant els boscos.
Només faltava la setena, i fa temps que es veia venir: la plaga dels polítics que, aquests sí, aconseguiran anorrear el país. O no es pot anomenar plaga el fet que hagin estat incapaços d’arribar a cap acord a la cimera de l’aigua perquè tothom volia arrambar l’aigua cap al seu molí, és a dir perquè tots van actuar per tacticisme polític quan el que hi haurien d’haver demostrat és generositat, voluntat de servei i sentit de país?
De debò que tota aquesta colla d’enemics de la societat es mereixen que no els donem ni una gota d’aigua. Però vindran unes eleccions, i unes altres, i unes altres, i per allò que diem que algú ha de fer aquesta feina, seguiran sent els nostres representants a unes institucions que cada dia que passa estan més qüestionades i devaluades.
Si això passés a l’altra banda de l’Ebre, podríem fer-ho servir per reclamar la llibertat com va fer el poble d’Israel a Egipte, però és que els qui patim les plagues som nosaltres!