REFLEXIONS DE JUBILAT, 21

SOM MOLTS

Si les dades consultades no m’enganyen, ja se sap que no totes les fonts d’Internet són de fiar, en aquest nostre país som més d’1.770.000 pensionistes. Això és una munió, i més enllà de considerar la despesa que suposa per a les arques de la Seguretat Social, que sort n’ha tingut mentre treballàvem per anar fent la viu-viu, devem ser el sector de la població més nombrós i sempre en procés de creixement.
De fet, si ens ho proposéssim, seríem el grup de pressió (ara se’n diu lobby per allò que si es diu en anglès sembla més modern i interessant) més important del país. A més comptem amb una infraestructura consolidada perquè disposem de llars de jubilats que poden ser centres de reunió i presa de decisions.
Només faltaria que fóssim capaços de posar-nos tots d’acord i els polítics començarien a tremolar de cames. Però ja sabem que això no passarà perquè en el fons ens hem acomodat a la nostra condició tranquil·la de vida, que de fet ja ens mereixem, i ens conformem amb la darrera pujada de les pensions (per primera vegada substancial), mentre ens lamentem amb la boca petita que els que ara encara penquen ho hauran de fer fins als setanta anys per jubilar-se amb dignitat.
A més, si els independentistes són incapaços d’anar a la una, si els d’esquerres es dediquen sobretot a discutir-se entre ells, algú pot pensar que 1.770.000 persones de condició diversa podríem arribar a algun acord?