L'ONADA QUE S'ACOSTA

Arriba un cert relaxament de les mesures de control de la Covid i a molts els deu semblar que això ja ho tenim superat, que els hospitalitzats, els atesos a les UCI, els morts, les dades de contagis que no acaben de baixar... són una mena de mal menor al qual ja estem acostumats i per tant poden reprendre la vida normal.
Ahir vam anar a fer un volt amb bicicleta, aprofitant que feia bo, ara que les tardes comencen a allargar-se una mica. Vam fer una de les voltes que tenim per costum pel sud-est d’Osona i que és força planera, perquè estem molt desentrenats després de tants dies de fred, de Covid i de rehabilitació d’una espatlla que sembla que ja torna a rutllar. Pel camí vam passar pel costat d’una casa de pagès d’aquestes habilitades com a segona residència i hi vam comptar set cotxes aparcats. Només que a cada cotxe hi anessin dues persones, el càlcul em diu que superaven de llarg el límit que en aquests moments està permès. En tornar a casa, vam sentir un xivarri considerable a la terrassa d’un dels pisos superiors del bloc veí del nostre. Des de casa es podia comptar una dotzena llarga de nois i noies participant en un sarau important. Ja no parlo de l’amuntegament de joves que hi havia a la zona del parc on hi ha la instal·lació de fer el mico penjats de barres (ho sento, no recordo el terme anglès que fan servir per referir-s’hi) amb tots els participants sense ni una trista mascareta protectora. Tampoc em referiré a les manifestacions d’aquests dies perquè ja em cansen.
Efectivament, d’aquí a quinze dies a tot estirar, tornarà a iniciar-se una nova onada, perquè no hem après res. I mira que ens han donat oportunitats per posar seny! La culpa de tot la tenen els polítics i els tècnics que no són capaços d’entendre les necessitats de les persones?