UN ADÉU CANTAT

Amb un somriure d’orella a orella, contemplo la progressiva desintegració de Ciutadans mentre comprovo la certesa de l’afirmació que les rates són les primeres d’abandonar el vaixell que s’està enfonsant.
Un partit que va néixer a casa nostra sense cap ideari clar ni cap projecte de país, més enllà de l’objectiu d’atiar la guerra de llengües en un espai de convivència on es respectava un cert equilibri tot i que una mica descompensat, per força havia d’acabar en el no res més absolut i deixar un petit rastre per a futurs estudis de cagades polítiques. Encara recordo en Jordi Cañas amenaçant: “Os vamos a montar un Ulster que te cagas!”, i resulta que se l’han muntat a l’interior de les seves seus.
Com a grans objectius assolits quedaran: la campanya contra la immersió lingüística, que va portar algunes famílies a demanar l’ensenyament en català; l’aparició forçada i estúpida del castellà a les sessions parlamentàries; els missatges provocadors farcits de falsedats argumentals; els escamots armats que de nit despenjaven llaços grocs; les denúncies a tribunals per l’existència de pancartes i llaços grocs als edificis públics; la campanya de desprestigi dels mitjans de comunicació de la CCMA; unes eleccions (2017) guanyades que només els van servir per enfonsar una mica més els sociates... Diuen que canviaran de seu perquè l’actual se’ls ha fet gran. Estic a punt d’oferir-los la caseta de fusta de la terrassa.
La llàstima de tot plegat és que amb el seu aterratge a Madrid van servir per fer pinya i blanquejar els primers passos de Vox en la seva croada de reconquesta, i aquests sí que són perillosos, perillosos i intel·ligents, cosa que ens ha de preocupar molt més que no pas les atzagaiades del disc ratllat en què s’ha convertit el discurs de l’Arrimadas, a qui li queden tres telenotícies abans de passar a la paperera de la història.