Microconte de confinament, 42

EL RIU

Acaba la feina a les vuit, però no té pressa. Prefereix que tots els companys del seu torn s’avancin perquè no li agrada l’aglomeració del vestidor. D’ençà que ha començat l’epidèmia mira de guardar distàncies, perquè té encara molt present la passa d’èbola al seu poble, allà al Senegal, aviat farà sis anys. Guarda les distàncies quan pot, perquè comparteix un pis de 50 metres quadrats amb altres cinc companys. A l’escorxador la feina és dura, estressant i mal pagada. Deu ser per això que gairebé no hi treballa ningú del país, només els vinguts de fora que accepten sous de misèria per jornades laborals que s’acaben fent eternes.

En Mamadou es lleva la granota blanca, esquitxada de vermell per tot el cos, la mascareta, les ulleres i els guants, i deixa cada cosa al pot corresponent que hi ha a l’entrada del vestidor. Es dutxa sense presses i adverteix als companys que s’afanyen a sortir que no cal que l’esperin, que els dos quilòmetres i mig que hi ha fins a Vil·la ja els farà tot sol, pedalant al seu ritme.

Quan surt a buscar la bicicleta, que té lligada amb cadenat a la canya d’un fanal de l’aparcament, s’adona que durant la nit deu haver plogut, perquè hi ha bassals per tot arreu. Ahir va rebre la trucada del seu germà petit que li demanava si li podia enviar diners. Es va empatollar de mala manera i va entendre que no li volia explicar per a què li calien. Com que se’n temia, el va advertir que no fes ximpleries, que no es fotés en cap “cayuco” com ell, que era molt perillós. Així i tot, aquest matí anirà al locutori i farà una tramesa de la meitat dels euros que li queden per passar el mes.  

Deu haver plogut força, perquè els camps que hi ha a banda i banda del camí llueixen zones embassades. Quan arriba a la passera sobre el riu, s’adona que va de banda a banda, que passa un bon pam pel damunt del paviment. Hauria de girar cua, tornar fins a l'escorxador i agafar la carretera, però això suposaria haver de fer sis o set quilòmetres i, ara mateix, el que desitja de tot cor és arribar a casa i anar-se’n a dormir. “Pit i collons!”, pensa i enfoca la passera sense baixar de la bicicleta.

La roda davantera queda clavada en un sot que hi va deixar la riuada de finals de gener i que encara no havien reparat. El noi surt disparat endavant, perd el casc que duia mal cordat i espetega de cap a terra al bell mig del paviment cobert d’aigua. Queda estabornit i el corrent se l’enduu aigües avall.

Al cap de quatre hores, els equips de rescat trobaran el seu cos inert en una raconada, colgat de canyes i restes vegetals amuntegades, prop del pont de ferro que duu a Senet de Llac. El seu germà esperarà en va l’arribada dels diners que li ha promès. En Mamadou, que dins una closca de nou va suportar deu dies a la deriva en un oceà revoltat, ha acabat engolit per les aigües d’un rierol traïdor, l’únic que, desafiant la lògica de l’orografia del país, se’n va cap al nord, quan tota la resta de la seva espècie té tirada cap a migdia.