dimecres, 29 d’abril de 2020

Microconte de confinament, 41


SENSE UN ADÉU

(A manera de petit homenatge a totes les persones que aquests dies han deixat anar el darrer alè sense poder gaudir de la companyia que haurien desitjat)

En el silenci de la sala, només pertorbat pel so agut intermitent que emeten els múltiples aparells endollats i el compassat soroll dels respiradors artificials, la Rosa sembla dormir plàcidament mentre els sanitaris vetllen per aconseguir una evolució positiva del seu quadre clínic ara ja més que delicat.
Només el moviment d’ulls, que s’intueix rere les parpelles closes des que fa tres dies van haver-la d’intubar, ens explica que al seu cos inert encara hi batega una vida a la qual s’aferra amb ungles i dents. El seu cervell li evoca els anys d’infantesa, quan a casa les va passar tan magres. Sort en van tenir que a pagès no van patir mai gana. I recorda els anys de jove, d’aplec en aplec, rient de manera vergonyosa quan algun noi es fixava en ella. I recorda la feina a la fàbrica, el festeig amb en Manel, i el casament... Sent el pensament feixuc, tant que se li ennuvolen les imatges, però retornen per portar-la al naixement de la seva filla gran, la Maria, i també a la pèrdua del seu fill, que va néixer mort i això la va tenir corsecada durant molt de temps. El cervell s’atura a la imatge del llitet buit quan va tornar a casa i els tips de plorar quan es quedava tota sola. La memòria la duu a la primera comunió de la filla, i el color blanc del seu vestit al casament de la nena, i el greu que li va saber que no es volguessin quedar a viure amb ells. Les imatges es dissolen en la foscor del record i reapareixen amb el net, amb en Martí, que bufa una espelma en un pastís i la seva germana, la Paula, que l’ajuda perquè és dos anys més gran. Va veure els nets en una pantalla fa molts dies. Va fer el cor fort, però al final va plorar.  I ara el pensament és per a en Manel. Com s’ho farà, pobret, tot sol? S’adona que l’enyora, troba a faltar la seva mà. Li manca la seva companyia, encara que no li pugui dir res. Tants anys vivint junts fa que en la majoria de casos els mots esdevinguin sobrers. La seva cara, amb els ulls de murri que els anys no han pogut desmanegar, és la darrera imatge que li regala el cervell. Un so agut, persistent, s’escampa per la sala i fa bellugar les infermeres que aquesta nit estan de guàrdia. Una línia plana a la pantalla de l’aparell que l’abraça amb tentacles per tot el cos els explica que el seu cor ha deixat de bategar. Les dues noies es miren i el nus que els oprimeix el pit es descabdella en unes quantes llàgrimes que s’escolen rere els vidres entelats de les ulleres de protecció.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada