FINCA D’ESTIU
A veure, que la torratxa del roure està prou bé, sobretot a
l’hivern quan aquell ximple ens deixa en pau. Però noi, arriba la primavera i
toca inundació cada dos o tres dies, que us juro que és un no parar: ous amunt,
ous avall, canvi de graner, trasllat de rebost... Aquí tot déu va de bòlid! I
ahir va passar el que passa cada any, que van aparèixer les ditxoses boletes
blanques al prat. I és que aquestes ximpletes es veu que no tenen memòria. “Ni les
toquéssiu! Que no recordeu el que va passar l’any passat?” –els vaig advertir.
Però elles com si sentissin ploure, vinga entatxonar boletes al cau. I
mossegada per aquí, llepadeta per allà, al cap de poques hores la meitat de
panxa enlaire: una mortaldat de por. I apa, no les pots pas deixar al
formiguer, que d’aquí un parell de dies fotria una catipén de por; per tant,
rostos amunt que fa pujada i cap a estendre-les al sol per si les vol aprofitar algú. Pobretes, fan una
pena... I mentre estava traginant cadàvers he pensat que ja en tenia prou, que
fins aquí hem arribat, que ja s’ho faran. A veure, això de viure instal·lada en
el gregarisme més absolut té avantatges, no us ho puc pas negar, però té un enorme
inconvenient: et despersonalitza, ningú no et veu com un individu únic perquè
sempre et desplaces en ramat. Aleshores l’instint d’aniquilació dels
depredadors creix perquè la seva mala consciència s’afebleix, queda diluïda. Posem un exemple:
les marietes. A algú com el beneit que ha escampat verí prop del forat del cau se
li acudirà de matar una marieta? Mai de la vida. I direu que és perquè són
boniques. Que ningú no es fixa en la nostra cintura, eh? Cadascú llueix la seva
estètica com pot. Doncs ja està. He decidit fotre el camp d’aquí, jubilar-me i anar-me’n
a viure sola, a respirar en llibertat on no hagi de compartir ni un àtom d’oxigen
amb cap altre bitxo negre de sis potes.
I he trobat el lloc ideal, em podeu ben creure. Un roure a
la meva mida (*), que creix en un plat on s’hi ha fet un prat de molsa que
enamora. Si fins i tot hi tinc un jardí de flors grogues! Ah, i pel menjar no
haig pas de patir, perquè està posat en una taula on segur que mai no hi faltaran engrunes.
La vida són quatre dies i ja va essent hora que me la comenci a agafar bé.
(*) La primera referència al roure bonsai ja va aparèixer al
mcc 26, el dia 15 d’abril.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada