diumenge, 26 d’abril de 2020

Microconte de confinament, 38


PER QUÈ?

He recuperat la tasca de pintar, que fa temps tenia abandonada, i aquests dies em proporciona estones plaents, tranquil·les... El temps passa volant entre taques de tonalitats diferents que, abans de ser estampades al paper granellut, provo en un altre paper, perquè ja se sap que això de l’aquarel·la no admet rectificacions. Però l’activitat resulta una mica menys plàcida quan haig de compartir taula amb la meva filla que, cansada dels jocs que té escampats pel terra del menjador, decideix imitar el pare.
–Per què no podem sortir al parc, pare?
–Perquè ho han prohibit, Laia.
–Per què?
–Ja ho saps, perquè no ens posem malalts –dic amb posat de santa paciència perquè sé que la cosa no quedarà aquí.
–Per què ens hem de posar malalts?
–Perquè hi ha un virus que infecta tothom.
–Per què?
–Perquè és dolent i li agrada fer mal?
–Per què li agrada fer mal?
–Ja t’ho he dit, perquè els virus fan això, fan mal.
–Per què?
Estic temptat de tallar pel dret, però m’he dit a mi mateix que no faré servir el “Perquè sí” o el recurs de “Demana-li a la mare, que ella en sap més.” Continuaré amb les pràctiques d'oratòria i assajaré l'argumentació sistemàtica fins a l'extenuació. 
–Perquè hi ha d’haver de tot, en aquest món –responc amb rotunditat.
–Per què?
Perquè si no, seria molt avorrit.
–I per què els grans poden sortir i els nens i nenes no, eh?
–Perquè els petits esteu més a prop de terra i ho toqueu tot, que sembla que tingueu els ulls a la punta dels dits.
La Laia em mira, segurament perquè m’adono que no deu haver entès la meva darrera afirmació, i persisteix:
–No és just. El senyor que ha fet aquesta llei no estima els nens.
–Per què? –pregunto mentre penso “Ja et tinc, Laia!”.
–Perquè ens havia d’haver demanat què en pensàvem.
Per què?
–Pareeee!
Ara li hauria de dir: “Tal faràs, tal trobaràs”, o bé “Si no vols pols, no vagis a l’era”, però seria donar-li peixet i tindria peu per començar una nova lletania, per tant proposo:
–D’acord, ja paro, però promet-me que podrem pintar una estona en pau.
–Promès –em diu amb el somriure sota el nas i aquella cara de múrria que enamora tothom qui ha de tenir-hi tractes.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada