Microconte de confinament, 14

ARENGA

(No confonc ficció i realitat, és només que la realitat ultrapassa el límits i fronteres de la ficció. Ho sento, però com diuen en castellà, “me lo han puesto a huevo”)

Aquests dies ha arribat a abusar dels continguts que li oferien els mitjans de comunicació i ha acabat patint un empatx considerable. Ara dosifica amb comptagotes la ingesta d’aquests productes i es limita a seguir alguna roda de premsa, però de seguida que li arriba una informació repetida apaga el televisor per no cremar neurones, tan necessàries com seran quan acabi aquest malson i ens toqui sortir de l’atzucac on ens estem ficant. A la tele un bust parlant amb el pit carregat de coloraines, icones de múltiples condecoracions assolides per mèrits insospitats, s’expressa amb veu afectada:

“Sin novedad en el frente. Nuestros soldados, siguiendo estrictamente las órdenes de sus mandos, en un ejercicio de solidaridad que les honra, avanzan palmo a palmo, escudriñando todos los rincones, y revirtiendo espacios contaminados en lugares sanos para el uso y disfrute de todos los ciudadanos. Se enfrentan a un enemigo que no respeta ninguna norma, que actúa de forma deliberadamente taimada, sin mostrar-se en ningún momento a cara descubierta, extremo que dificulta aún más si cabe su colosal tarea. Lejos de sus familias, con una entrega total a los valores que representan,  se dedican en cuerpo y alma a proteger nuestras vidas ante la amenaza de una pandemia que no conoce fronteras. En este sentido, debemos agradecer la generosidad de S. M. El Rey al ordenar la incorporación de buena parte de su Guardia Real a las tareas a que nos referimos. Su gesto le enaltece y le coloca definitivamente al frente de un ejército de 47 millones de personas que luchan juntos para superar la adversidad y, quién sabe, quizás para recuperar la grandeza de un imperio donde años ha nunca se ponía el sol. Sigamos su ejemplo y esforcémonos en conseguir los objetivos. ¡Viva el ejército! ¡Viva…”

Apaga el televisor abans que el reguitzell de “visques” li provoqui urticària i es queda amb la seguretat sarcàstica que les coses van per bon camí, que la intel·ligència militar (oxímoron que ja no fot ni mica de gràcia) s’ha imposat als cervells i a les opinions fonamentades dels científics i que, en qüestió de pebrots, ningú no els pot guanyar. Sí, senyor, si els deixen sols, són prou capaços d’intentar exterminar els virus a canonades.