EL ROURE
Hi ha tres roures que em van
acompanyar durant la infantesa: el del trencant del camí de Can Sargantana, ja
desaparegut fa anys i panys; el de Sant Francesc, del qual només en queda el
tronc on hi van instal·lar una capelleta; i el de Can Panegre, un roure més que
centenari les restes del qual suporten estoicament una caseta de fusta per a
gaudi de la mainada. També recordo d’una manera especial la dotzena de roures
de la serra, que van talar i arrencar-ne les soques per ampliar el camp, i que jo veia des de la finestra del meu quarto, creixent envoltats d’un llit d’argelagues que anàvem a tallar un
cop l’any per “soflimar” el porc que matàvem a entrada d’hivern. No és d’estranyar,
doncs, que em miri els roures amb una estimació que no em reclama cap altre
tipus de vegetal.
Fa més de mig segle vam anar a
veure la casa de colònies El Pou del Glaç a La Bisbal d’Empordà, i de sota un
espectacular roure tricentenari vam recollir una embosta d’aglans d’una mida
espectacular. Les vam plantar i algunes van germinar. Vam trasplantar el plançó
més ufanós en una torratxa gran i allà va començar a créixer el roure que ens
fa companyia des de fa més de vint-i-cinc anys. Quan vam marxar de Calldetenes
per venir a viure a Vic, ja era d’una mida més que apreciable i sort en vam
tenir de l’operari de la grua que, abans de desmuntar-la ens el va fer arribar
fins al terrat. D’ençà hem anat fent germinar aglans i hem anat regalant petits
roures a fills, amics, veïns i coneguts, per tant vés a saber quanta
descendència té escampada pel món.
Devia ser pels volts del 2007
que una plaga de fongs li va tacar totes les fulles de groc. D’aquí en vaig treure
la idea de “Verdeta volia volar”, la fulla de la taca a la panxa que era la
riota de totes les companyes i que volia volar per veure món. A la presentació
del llibre, el nostre roure hi era ben present, perquè vam regalar una aglà en
un petit test a tots els qui ens van acompanyar. Quan he anat a escoles a
parlar amb nens i nenes que havien llegit el llibre, de vegades ho he fet
acompanyat per un roure bonsai, fill del nostre arbre, que ja té deu anys.
I ell segueix impertèrrit a la
mateixa cantonada de la terrassa, posant la seva nota de verd a un espai que
vam voler convertir en una mena de jardí d’alçada. Aquests dies que volto tant
per la terrassa i que passo pel seu davant una mitjana diària de quatre-centes
vegades, m’he adonat que està una mica tristoi, que no acaba de treure fulles noves
amb aquella alegria que el caracteritzava. Potser s’ha encomanat de l’ambient
general i li costa prendre decisions, com les orenetes que aquest any encara no
se’n veuen. El més probable és que em reclami un test una mica més gran, terra
nova més fèrtil i una mica d’adob. Serà qüestió de posar-s’hi. Es mereix això i
el meu agraïment etern, tot i que sé que el que desitjaria és viure lliure en
un marge de camí on, sense cotilles ni impediments d'espai, hauria crescut molt més esponerós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada