Microconte de confinament, 26

EL ROURE

Hi ha tres roures que em van acompanyar durant la infantesa: el del trencant del camí de Can Sargantana, ja desaparegut fa anys i panys; el de Sant Francesc, del qual només en queda el tronc on hi van instal·lar una capelleta; i el de Can Panegre, un roure més que centenari les restes del qual suporten estoicament una caseta de fusta per a gaudi de la mainada. També recordo d’una manera especial la dotzena de roures de la serra, que van talar i arrencar-ne les soques per ampliar el camp, i que jo veia des de la finestra del meu quarto, creixent envoltats d’un llit d’argelagues que anàvem a tallar un cop l’any per “soflimar” el porc que matàvem a entrada d’hivern. No és d’estranyar, doncs, que em miri els roures amb una estimació que no em reclama cap altre tipus de vegetal.

Fa més de mig segle vam anar a veure la casa de colònies El Pou del Glaç a La Bisbal d’Empordà, i de sota un espectacular roure tricentenari vam recollir una embosta d’aglans d’una mida espectacular. Les vam plantar i algunes van germinar. Vam trasplantar el plançó més ufanós en una torratxa gran i allà va començar a créixer el roure que ens fa companyia des de fa més de vint-i-cinc anys. Quan vam marxar de Calldetenes per venir a viure a Vic, ja era d’una mida més que apreciable i sort en vam tenir de l’operari de la grua que, abans de desmuntar-la ens el va fer arribar fins al terrat. D’ençà hem anat fent germinar aglans i hem anat regalant petits roures a fills, amics, veïns i coneguts, per tant vés a saber quanta descendència té escampada pel món.

Devia ser pels volts del 2007 que una plaga de fongs li va tacar totes les fulles de groc. D’aquí en vaig treure la idea de “Verdeta volia volar”, la fulla de la taca a la panxa que era la riota de totes les companyes i que volia volar per veure món. A la presentació del llibre, el nostre roure hi era ben present, perquè vam regalar una aglà en un petit test a tots els qui ens van acompanyar. Quan he anat a escoles a parlar amb nens i nenes que havien llegit el llibre, de vegades ho he fet acompanyat per un roure bonsai, fill del nostre arbre, que ja té deu anys.

I ell segueix impertèrrit a la mateixa cantonada de la terrassa, posant la seva nota de verd a un espai que vam voler convertir en una mena de jardí d’alçada. Aquests dies que volto tant per la terrassa i que passo pel seu davant una mitjana diària de quatre-centes vegades, m’he adonat que està una mica tristoi, que no acaba de treure fulles noves amb aquella alegria que el caracteritzava. Potser s’ha encomanat de l’ambient general i li costa prendre decisions, com les orenetes que aquest any encara no se’n veuen. El més probable és que em reclami un test una mica més gran, terra nova més fèrtil i una mica d’adob. Serà qüestió de posar-s’hi. Es mereix això i el meu agraïment etern, tot i que sé que el que desitjaria és viure lliure en un marge de camí on, sense cotilles ni impediments d'espai, hauria crescut molt més esponerós.