RETRAT IMPERFECTE D’UN SAPASTRE AMB CARNET
Vet aquí que des de petit somiava en ser algú important,
perquè manar, allò que se’n diu manar, li agradava d’allò més. Es veu que no
tenia cap vocació prou definida, per tant, a l’hora d’estudiar es va decantar
per la filosofia, que si bé no semblava servir per obrir-se camí en una
societat cada vegada menys reflexiva, podia assolir-ne la llicenciatura sense
gaires dificultats ni entrebancs. I va aparèixer dins el “partit”, perquè als
qui tenen ambició de poder converteixen aquesta mena de concepte boirós en la
seva religió i raó d’existir. I si saps llepar adequadament els culs que
calgui, i no et sap greu clavar alguna ganivetada per l’esquena, vas
enfilant-te per l’ascensor de l’organització gairebé sense adonar-te’n. I vet
aquí, doncs, que es col·loca en una llista i surt elegit regidor del seu poble,
i que al cap de quatre dies substitueix l’alcalde, i tot i fer-lo fora amb una
moció de censura, torna al càrrec anys després. I es va enfilant de dret cap a
la cúpula del “partit”, i el secretari general li dona un càrrec de confiança per
fer d’assot dels indepes en un moment que el “partit” fa aigües. I si no se’n
va a pic és perquè els altres “partits” tenen llumeneres encara més patètiques
que ell. I arriba un dia que el seu secretari general rep una trucada important
de la capital.
–Miquel, en la
cuota que os corresponde en el nuevo gobierno, ¿a quién quieres que nombre
ministro?
–Hombre, Pedro,
me pillas en mal momento. Tengo a una militante con aspecto de monja seglar que
podría servirte.
–¡Uy, no! Mujeres
no, que ya voy sobrado de cuota.
–Pues, ¡qué
quieres que te diga! Tengo a uno con algo de pinta de exseminarista, pero
todavía con poca experiencia. Estudió filosofía y lleva algún tiempo en el
aparato político. Tiene un defecto de dicción: pronuncia muy mal las eles. No
sé si será un hándicap...
–¡Qué va! I eso
de las eles es propio de catalanes. Así queda claro su origen. Me sirve. No te
preocupes, porque le voy a endosar la cartera de Sanidad, que está prácticamente
vacía de competencias con tanto traspaso a las autonomías.
–Pues perfecto.
¡Uy, cómo se va alegrar cuando se lo cuente!
I l’home apareix a la capital del regne convertit en flamant
ministre i amb poca feina al davant. Però el destí sol ser traïdor i al cap de
pocs dies tot s’acaba girant en contra: una fabulosa epidèmia trastoca la seva
vida tranquil·la, i a l’amo no se li acudeix altra cosa que recuperar les
competències del ram de totes les autonomies i posar-les-hi a les mans. I,
pobre, es veu desbordat, i comença a beure més del compte, fins que
l’enxampen... Ui, no! Ara hi barrejava una altra història també prou sucosa que
ja us explicaré un altre dia. Envoltat de llumeneres i consellers poc dotats,
protegit per militars i gent de seguretat, fa la viu-viu, improvisa,
l’entabanen... I ell, més que escoltar, vol ser escoltat, que tothom vegi que,
malgrat tot, els té d’allò més ben posats.
I en poc temps aconsegueix rècords de valor monumental: de
gent contagiada, de personal sanitari infectat, de morts als hospitals i a les
residències d’avis, d’un col·lapse sanitari del tot generalitzat... Mentre
l’únic requisit per ostentar un càrrec polític sigui el punyeter carnet del
partit, tenim mala peça al teler.
Fa temps que envejo els veïns occidentals d’aquest estat, i
no només perquè el 25 d’abril de 1974 van fer una revolució que nosaltres
encara tenim pendent, també per com han fet front a la crisi econòmica de la
darrera dècada, i per com han encarat aquesta pandèmia. És clar que ells tenen
com a ministra de sanitat una tal Marta Temido. Si teniu temps, busqueu el seu
currículum i compareu-lo amb el de l’espècimen a què he dedicat el text d’avui.
“No hace falta decir nada más.”,
com deia Bernd Shuster.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada