QUATRE PILES
Des de fa un mes i mig, a casa els
dimecres són especials. Durant tota la setmana volto com una ànima en pena amb
un xandall atrotinat o bé directament amb el pijama, perquè al cap i a la fi no
m’ha pas de veure ningú. Però el dimecres sortim a comprar: jo al súper i la
meva dona al forn, a la carnisseria, al quiosc i si s’escau a la farmàcia. No
us podeu pas imaginar com espero que arribi el dimecres! M’empolaino, em
pentino (no us en foteu!), em poso sabates, agafo les bosses i fins i tot em
permeto el luxe de treure el cotxe del garatge. La meva dona, com que ha de
carregar menys pes, ja fa la sortida a peu.
–Hauries de fer una llista –em
recomana ella abans de sortir.
–I ca, dona! Per quatre coses no
cal –responc anant sobrat de memòria.
–Pensa a portar piles per aquell
“aparato” dels peus –es refereix a una maquineta que fa girar un cilindre
granellut i arrenca la pell morta de les durícies dels talons.
–Ho tinc present –comunico
mentre tanco la porta disposat a gaudir de la meva horeta de llibertat fora de
casa.
Amb totes les proteccions que
hem estat capaços d’aconseguir, que déu n’hi do el que ha costat, arribo al
supermercat, agafo un carro i em poso a la cua per entrar quan l’aforament controlat
ho permeti. Marededéu, fer cua per poder entrar a comprar! Qui ens ha vist i
qui ens veu! I jo, que odio visceralment fer qualsevol mena de cua, amb
alegria, que consti!
Finalment aconsegueixo entrar i
vaig recorrent els passadissos un per un a pas lent, fixant-me molt bé en tots
els productes que tinc a l’abast. De tant en tant en prenc algun i el diposito
al carro, gaudint extraordinàriament amb cada moviment que aquest fet comporta.
M’entretinc amb la fruita i la verdura, fent un viatge a les balances per a
cada cosa, per allargar el procés. Faig cua (una altra cua, ves!) a la
peixateria i m’enamoro d’un parell de llenguados; quan ja me’ls ha netejat i
embolicat, m’adono que tenen sonsos i me’n quedo un bon grapat per fregir-los
enfarinats. Serà un bon sopar. Abans d’anar a fer cua (una altra cua, eh!) a la
caixa, faig un repàs mental al que em calia i una ullada inquisidora des de la
boca de cada passadís, no fos cas que m’oblidés d’alguna cosa important. Mentre
la caixera va passant els productes per l’escàner, vaig omplint les bosses. M’acomiado
amb les paraules d’agraïment habituals i me’n torno a casa doblement satisfet:
per la feina feta i per l’estona de llibertat de què he gaudit.
–Has pensat en les piles? –em
demana la dona tan bon punt deixo les bosses al terra de la cuina disposat a
endreçar la compra.
–Osti, quina mala “pata”! No en
quedaven d’AAA. I mira que n’hi havia de totes les altres! –qualsevol reconeix
que no hi he pensat ni un moment, això aniria en detriment de la ja prou
migrada confiança que li mereix la meva memòria.
Em mira amb sornegueria, torçant la boca i rient per
sota el nas. M’ha clissat. Massa anys de convivència per intentar “colar-li” cap guatlla, per minsa que sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada