CORRANDES
Fa via, avui, la Marina:
esperava aquest moment,
porta ja dies i dies
de pesat confinament.
Cinquanta, si no va errada,
des del catorze de març,
amb la quitxalla per casa
corrent, jugant i saltant.
S’han rifat amb el seu home
qui els haurà d’acompanyar
a fer el volt per tot el poble,
mentre l’altre fa el dinar.
N’ha sortit ella escollida
i en Martí s’ha de quedar,
conformat, des de l’eixida
contemplant com tots se’n van.
L’Oriol pren la bicicleta,
enyorat de pedalar,
i en pujar muntanyes pensa:
massa temps d’estar parat!
S’ha posat les genolleres,
la Xantal, amb patins nous,
i un casc, i guants i colzeres:
té pinta de Robokop.
En Carles vol la pilota,
no té pas res més al cap,
però la mare li demostra
que no és un joc encertat.
Finalment, surt decidida
amb el morrió posat
contemplant des de l’eixida
aquest dia assolellat.
El que veu la intranquil·litza:
tot el carrer ple de gent
famílies senceres trisquen
com si res, impunement.
Tantes normes, tanta cura,
per poder-nos controlar,
i quan la cosa s’afluixa,
tot se’n va pel pedregar.
“Nens, procureu divertir-vos,
sense haver-vos d’allunyar.”
diu girant-se a advertir-los,
i no en veu cap al costat.
“Déu meu, s’han fet fonedissos
només de sortir al carrer?
Quin cap! Havia d’obrir-los
des de fora, pel traster.”
I la Marina recula
a buscar els fills confinats,
esquivant la “marabunta”
que la cuida atropellar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada