Microconte de confinament, 21

VIDEOTRUCADA

(Amb un humil i sentit homenatge a L. E. Aute)

“Antes iban de profetas / y ahora el éxito es su meta; / mercaderes, traficantes, / más que náusea dan tristeza. / No rozaron ni un instante / la belleza.”

Mentre els altaveus del menjador van desgranant la melodia de les cançons que aquests darrers tres dies s’han convertit en la banda sonora de la seva estantissa vida d’ermitana confinada a casa, prepara el portàtil a la taula del menjador i l’engega. Són les cinc de la tarda i a aquesta hora acostumava a recollir els nets a l’escola, portava el gran a futbol o a música i es quedava la petita fins que la venien a buscar els seus pares en plegant de treballar. Però aquesta merda de confinament li ha ben trastocat la vida i ara s’ha de limitar a veure’ls per la pantalla de l’ordinador.

Si dos mesos enrere li haguessin dit que acabaria essent una experta en videotrucades per Skype, no s’ho hauria cregut; però quan la necessitat imposa reptes, l’energia que hi posem per assolir-los ens converteix en herois. Rere la pantalla negra amb la musiqueta de campanes  de la trucada, apareixen riallers en Toni i la Maria.

–Hola, iaia –fan els dos alhora.

–Toni, Maria, quina il·lusió poder-vos veure! Què feu?

–Estic acabant els deures d’avui –diu el nen–. La Maria no en té, quina sort!

–Perquè és petita –l’excusa la iaia.

–Però no és just –protesta el net.

–Iaia, iaia, saps què? Avui hem fet un pastís –s’afanya a informar la nena.

Durant una mitja hora llarga, la conversa que a ulls forans podria semblar intranscendent es manté animada per la voluntat de l’àvia de mantenir una comunicació que li permeti tenir els menuts a prop, i el desig dels nets de gaudir d’una activitat que trenqui la monotonia d’un espai de poc més de 70 metres quadrats que s’ha convertit en l’escenari de tota la seva vida actual.

–No feu enfadar els pares, eh! –els adverteix.

–No pateixis, mare –surt la cara del fill darrere les de les criatures–. Són dos sols. Ho porten millor ells que no pas jo.

–Cuideu-vos molt! Fes un petó a la Sílvia. Fins demà, nens!

L’àvia, amb una estranya barreja d’alleujament i d’enyorança, tanca l’aplicació i l’ordinador mentre de fons, des de l’espai infinit i inexplorat que hi ha rere les membranes dels bafles, la veu de l’Aute li fa arribar el darrer missatge d’una altra cançó: 

“Llámame el día que puedas / date prisa que ya son las cuatro y diez.”