Microconte de confinament, 30

ANÒNIM

Arribo de treballar que són pels volts de dos quarts de nou. Després de dotze hores continuades de guàrdia a urgències de l’hospital, només tinc ganes de tornar-me a dutxar, tot i que ja ho he fet a la feina, i ficar-me al llit per veure si tot l’estrès que he acumulat no m’impedeix  dormir unes quantes hores seguides per recuperar forces i tornar-hi demà.

Trec les claus de la bossa. No vull tocar el timbre perquè l’Albert potser encara dorm i no el vull despertar. En anar per obrir descobreixo la nota enganxada a la porta del pis: “Ets un perill per a tots els veïns. Mentre duri l’epidèmia, no tornis a posar els peus en aquesta escala”. M’impacta, l’arrenco d’una revolada i entro a casa. M’assec al sofà i em foto a plorar com una bleda. El meu company m’ha sentit i se m’apropa.
–Mira, llegeix! –li dic en lloc d’abraçar-lo.

–Què és això? –s’estranya i, després de llegir-ho exclama–. Malparits! Quins collons!

–Un altre dia potser no n’hauria fet ni cas, però no fa ni mitja hora que he trucat a una família per dir-los que s’acabava de morir l’avi. I ara aquesta plantofada.

L’Albert m’abraça, em fa un petó i sento que el seu silenci actua com una mena de bàlsam que torna a situar les coses al seu lloc.

–Això no queda així –resolc amb contundència quan m’he recuperat del tot.

–Què hi vols fer?

–Almenys que tots els veïns sàpiguen que hi ha un malànima que és capaç de fer una cosa tan abjecta!

–Deixa-ho estar, Sònia, no paga la pena.

Me’l miro i, sense necessitat de dir-li res, s’adona que en aquest moment ningú no seria capaç de fer-me retractar de la meva decisió.

Engego l’ordinador, escanejo la nota anònima, la col·loco a la part superior d’un full blanc de word i escric:

“A la persona covarda i miserable que ha gosat enganxar aquesta nota a la porta de casa.

Ara mateix em venen al cap mil expressions per qualificar el que has fet, però seria posar-me a la teva estúpida alçada i jo em tinc per persona lleial, honesta, que mira a la cara quan parla amb algú. Et dono de temps fins havent dinat perquè em facis arribar una disculpa. A la tarda aniré a posar una denúncia als Mossos d’Esquadra.

Sònia, 4t A”

N’imprimeixo onze còpies, i agafo el rotlle de cinta adhesiva disposada a fixar un full a la porta de cada pis. L’Albert, que m’endevina les intencions, m’ho impedeix.

–Ja ho faré jo. Ves a descansar, au.