Microconte de confinament, 31

MICROSAINET

Adaptació teatral d’un acudit que aquests dies he llegit no sé on.

ESCENA 1

(Caixa d’un supermercat. Totes amb mascareta i guants. La CAIXERA dona el tiquet a la DONA1 mentre la DONA2 s’espera. La DONA1 va per pagar i li cau un bitllet de 20 euros a terra. La DONA2 el recull i se’l fica a la butxaca)

DONA1: Ep, mestressa, que aquest bitllet és meu!

DONA2: Era a terra. Jo no sé pas a qui li ha caigut. El que hi ha per terra és de qui ho troba.

DONA1: (Adreçant-se a la caixera) Però has vist quina barra!

CAIXERA: Sí, senyora. Vol que avisi el de seguretat?

DONA1: No, deixa, deixa, que ja ho resoldré a la meva manera.

(El VIGILANT DE SEGURETAT s’ho mira des d’una mica lluny a punt d’intervenir, però un gest negatiu de la DONA1 el fa desistir.)

ESCENA 2

(Aparcament del supermercat. La DONA2 deixa a terra les dues bosses amb la compra mentre obre el maleter del cotxe amb la clau. La DONA1 s’acosta per darrere, li agafa les dues bosses i se’n va.)

DONA2: Eh, què fas, lladre? Porta aquestes bosses! Lladre!

DONA1: (Girant-se) Lladre? Les bosses eren a terra. Em sembla que m’has dit que el que hi ha per terra és de qui ho troba, oi?

DONA2: (Cridant al VIGILANT DE SEGURETAT que ha contemplat l’escena des d’un tros lluny) Eh, sí, tu, el de seguretat! Ho has vist, oi? M’ha robat les bosses de la compra! Fes-hi alguna cosa, no!

(El VIGILANT DE SEGURETAT arronsa les espatlles, aixeca les mans i les belluga desentenent-se de l’assumpte. La DONA2 entra altra vegada al supermercat tota emprenyada, passant davant del VIGILANT DE SEGURETAT que li dedica un fabulós somriure de satisfacció.)

(S’enfosqueix l’escena)