divendres, 10 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 22


SOMIATRUITES

Em poso davant l’ordinador i començo a teclejar. Avui tinc bones vibracions i el relat es desenvolupa a raig, sense aquelles pauses que imposa la necessitat de pensar per on vols portar el fil narratiu. És una sensació d’allò més gratificant comprovar com són els propis personatges que prenen vida i et diuen el que volen fer. Qualsevol escriptor, ni que sigui un amateur com jo que juga a segona regional, desitjaria gaudir d’aquesta sensació cada vegada que s’enfronta al malson de la pàgina en blanc.
El temps passa sense que me n’adoni. De sobte l’argument es recargola una mica i pren un gir inesperat, d’aquells que un bon lector aprecia en un relat que atrapi. I segueixo redactant sense treva amb la seguretat que dona haver decidit d’antuvi el desenllaç, perquè d’aquesta manera ets plenament conscient d’on vas i no t’empatolles amb moviments erràtics que maregen la perdiu.
Que el protagonista vol plegar veles? No, no m’ho pot fer, això, ara. Vinga, xicot, ara t’engego mitja dotzena de raons per les quals no em pots deixar penjat. I que te les doni aquella noia que encara tens per amiga de plena confiança. (...) Ho veus com no era tan difícil, el que passa és que ets un exaltat i t’he d’anar arrodonint una mica perquè ara m’adono que resultaves massa pla. I ara una trucada. No te l’esperaves, eh? Au, què faràs ara?
Porto tres hores davant la pantalla. A l’angle inferior esquerre hi apareix la indicació “PÀGINA 32 de 32  12347 PARAULES”. Inaudit! Tant pel temps que hi he dedicat sense aixecar-me ni un sol cop per anar a respirar aire pur a la terrassa, com pel nombre de pàgines redactades...
.   .   .

És ben bé que qui té gana somia llonguets! Siguem sincers, perquè la realitat és ben altra. “Llàgrimes eixutes”, la novel·la que fa un any que em porta de corcoll, està encallada a la pàgina 76 sense que hi hagi manera de saber cap on fer-la anar. Des de fa dos mesos, però sobretot d'ençà que va començar aquesta merda de confinament, soc incapaç d’escriure res més enllà del microconte que cada dia comparteixo amb vosaltres. I encara sort! Preneu-ne la bona voluntat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada