HO VEIA VENIR
–Ja em feia patir, això del
confinament, no et creguis que les tenia totes. Una cosa és haver de suportar
els seus estirabots i la seva mala lluna una estona al vespre i l’altra
haver-lo de tenir a prop tot el dia. Que quaranta-cinc metres quadrats no donen
per a gaire, no ens enganyem. I ell sempre ha sigut de parar poc per casa. Amb
el bar tancat, ja podia haver imaginat que la cosa aniria de mal borràs. El dia
que em va amorrar a la pica vaig fer el cor fort. “Està neguitós, ja es calmarà”,
em deia a mi mateixa. Et juro que vaig procurar no portar-li la contrària en
res, per no desfermar cap temporal. El segon dia em va ventar una plantofada a
la cara perquè el menjar del plat era fred. Em vaig limitar a aixecar-me i
posar-lo al microones. Quan li vaig tornar a posar al davant, el va rebotre per
terra. Sense cap queixa, vaig recollir el desmanec i vaig fregar el terra,
esperant en va una disculpa. Abans se solia disculpar, almenys. Però aquest
matí m’ha agafat pel coll i m’ha estampit contra la paret de la cuina. Jo només
mirava el joc de ganivets que hi havia damunt la taula i pensava: “Que no es giri, que no es giri...” Quan s’ha
calmat una mica li he demanat que baixés a tirar les escombraries als
contenidors. Ha posat mala cara i ha rondinat una mica, però ha acabat marxant.
Llavors ha sigut quan he tancat la porta del cancell per dins, l’he falcada amb
el moble del rebedor, i us he trucat. Sort que heu vingut de seguida! Amb el
temperi que ha muntat, ha revolucionat tots els veïns de l’escala.
–Estigues tranquil·la, que ara
la situació ja està controlada –fa la mossa d’esquadra–. Tens algú que et pugui
acollir a casa durant uns quants dies?
–Home, en la situació que ens
trobem, no sé...
–No pateixis, doncs, en algun
dels dos pisos d’acollida hi haurà lloc per a tu.
–I ell...
–Vols dir que t’has de preocupar per ell, ara? Ja ens
n’encarregarem nosaltres. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada