dilluns, 13 d’abril del 2020

Microconte de confinament, 25

HO VEIA VENIR

–Ja em feia patir, això del confinament, no et creguis que les tenia totes. Una cosa és haver de suportar els seus estirabots i la seva mala lluna una estona al vespre i l’altra haver-lo de tenir a prop tot el dia. Que quaranta-cinc metres quadrats no donen per a gaire, no ens enganyem. I ell sempre ha sigut de parar poc per casa. Amb el bar tancat, ja podia haver imaginat que la cosa aniria de mal borràs. El dia que em va amorrar a la pica vaig fer el cor fort. “Està neguitós, ja es calmarà”, em deia a mi mateixa. Et juro que vaig procurar no portar-li la contrària en res, per no desfermar cap temporal. El segon dia em va ventar una plantofada a la cara perquè el menjar del plat era fred. Em vaig limitar a aixecar-me i posar-lo al microones. Quan li vaig tornar a posar al davant, el va rebotre per terra. Sense cap queixa, vaig recollir el desmanec i vaig fregar el terra, esperant en va una disculpa. Abans se solia disculpar, almenys. Però aquest matí m’ha agafat pel coll i m’ha estampit contra la paret de la cuina. Jo només mirava el joc de ganivets que hi havia damunt la taula i pensava:  “Que no es giri, que no es giri...” Quan s’ha calmat una mica li he demanat que baixés a tirar les escombraries als contenidors. Ha posat mala cara i ha rondinat una mica, però ha acabat marxant. Llavors ha sigut quan he tancat la porta del cancell per dins, l’he falcada amb el moble del rebedor, i us he trucat. Sort que heu vingut de seguida! Amb el temperi que ha muntat, ha revolucionat tots els veïns de l’escala.
–Estigues tranquil·la, que ara la situació ja està controlada –fa la mossa d’esquadra–. Tens algú que et pugui acollir a casa durant uns quants dies?
–Home, en la situació que ens trobem, no sé...
–No pateixis, doncs, en algun dels dos pisos d’acollida hi haurà lloc per a tu.
–I ell...
–Vols dir que t’has de preocupar per ell, ara? Ja ens n’encarregarem nosaltres. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada