Microconte de confinament, 37

TIREM DE REFRANY

A la solitud del despatx, després que l’ajudant s’hagi emportat la carpeta farcida amb els documents i expedients que havia de signar aquest matí, medita davant d’un paper en blanc sobre el contingut de la informació que ha de proporcionar a la roda de premsa que té d’aquí a mitja hora. Repassa els fulls de dades i els informes que li han lliurat, i els troba penosament semblants, per no dir calcats, als que li van facilitar ahir, i abans d’ahir, i la setmana passada. Tanmateix la seva tasca mai no ha estat relacionada amb res que tingui la més mínima semblança amb la comunicació i el simple exercici de la lectura d’unes dades li suposa un sacrifici considerable. Però la consciència del deure i el servei a allò que des de menut el pare franquista i un seguit d’acadèmies li van inculcar com a valor sagrat, li donen cada dia forces per suportar estoicament a peu dret les aportacions de la resta de persones que intervenen fins que li toca el torn.

Fa dies que té la mosca darrere l’orella i comença a sospitar que allò que de bon principi semblava un reconeixement a la tasca realitzada per la institució que lidera i comanda ha anat esdevenint motiu de befa i riota, quan no de sàtira mordaç, en una campanya iniciada pels putos separatistes als quals caldria bombardejar cada trenta anys, i a la qual s’han anat sumant les esquerres comunistes i fins i tot els maçons. Per tant, el grau d’intranquil·litat amb què fa front a la posada en escena davant les càmeres s’ha anat incrementant dia a dia sense que la seva condició li permetés declinar l’ordre rebuda de la ministra corresponent.

Dret, en posició de ferms davant del faristol, espera marcialment el seu torn i, quan aquest li arriba, s’escura la gargamella i aboca:

–¡Buenas tardes! Me permitirán que, para variar y con el objetivo de no agobiarles con datos que seguramente acabarían por olvidar de inmediato, sea hoy sucinto y escueto. Dice el refranero que no hay mal que cien años dure. Y nunca fue menos cierto. Quédense con este dato y disfruten del fin de semana.

I tanca la carpeta dels documents davant la mirada entre incrèdula i estupefacta de la resta de persones que l’acompanyen cadascú rere el seu corresponent faristol. La rastellera de medalles que llueix al pit hauria de trontollar i desintegrar-se de vergonya. “Aquest ja ha begut oli.” –penso mentre em faig creus de la barra d’un personatge que deu cobrar un sou espectacular cada mes, si tenim en compte que moltes de les medalles que llueix comporten una prima o pensió afegides.

Però l’endemà, a la mateixa hora, torno a trobar-lo davant del faristol i, si no vaig errat de comptes, porta una nova medalla afegida al pit. Deu ser la que li han concedit com a barrut monumental que ha tingut els sants collons de posar en evidència sense cap mena de vergonya el nivell cultural dels alts comandaments d’una institució obsoleta el nom de la qual no vull ni recordar.