En una comarca, que també se’n podria dir un comarc, hi havia el vell costum (o la
vella costuma) d’anar a buscar el tió
o la tiona al bosc que hi havia al
costat de la bosca. Allà hi havia uns
arbres i unes arbres molt alts i altes,
i cada any (ves que ara no n’haguéssim de dir anya) en queia algun o alguna que s’havia assecat i que els follets
i les folletes convertien en
esplèndids tions i fabuloses tiones que
acabaven presidint els menjadors i les menjadores
durant els fests i les festes de
Nadal (no sé si els noms propis poden tenir els dos gèneres) per regalar als
nens i a les nenes tot d’obsequis i obsèquies.
Però es veu que hi ha haver una pandèmia o pandèmio que ho va trasbalsar tot i aquell any i aquella anya, quan els nens i les nenes van anar
al bosc que hi ha al costat de la bosca no
van trobar cap tió ni cap tiona
perquè els follets i les folletes que
els havien de fabricar, s’havien acollonit d’allò més amb el pandèmio i la pandèmia i havien tocar
pirandó feia temps deixant la feina i el feino
per fer. Els nens i les nenes estaven molt preocupats i preocupades, però l’alcaldessa
(aquell any no hi havia alcalde) ho va resoldre en un tancar i obrir d’ulls i d’ulles: va manar que les taules i els taulos fessin de tions i tiones per una
vegada o un vegad i que qui dia
(només té una forma per als dos gèneres) passa, any i anya empeny. I que ja veurien com se’n sortien en el futur o la futura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada