FAULA 2

 ELS DOS CONILLS I LA GUINEU

Dos conills d’allò més amics anaven caminant per un senderol al mig del bosc perquè havien decidit anar a passar les vacances de Nadal a casa de la tieta d’un d’ells, que vivia més cap a la costa i suposaven que no hi faria tant fred com a la plana. En creuar per una zona arbrada de pins, el més esquifit, que sempre anava orella dret, va sentir un trepig rere seu i va veure que al tombant del camí apareixia una guineu que anava ensumant el rastre que havien deixat. Sense perdre ni un segon, va córrer a enfilar-se dalt d’un pi mentre animava el seu amic a fer el mateix.
-No puc –va dir l’altre que era més aviat grassonet-, em rellisquen les ungles. Ajuda’m!
-Sí, home. No veus que acabaríem caient tots dos? Vinga, espavila!
El conill grassonet va recordar que de petit la mare li havia explicat que les guilles no ataquen els animals morts i, veient-se perdut, es va deixar caure potes enlaire i va quedar-se ben quiet. Fins i tot va fer un pet per fer pudor de mort, que ja se sap que els animals que només mengen herba tenen gasos força pudents.
La guilla va arribar fins al peu del pi, va ensumar el conill per totes bandes i, al cap d’una estona, va seguir el seu camí sense ni tan sols tocar-lo amb la punta del nas.
Quan es va veure fora de perill, el conill grimpador va baixar del pi i va córrer al costat del seu amic.
-Com és que no se t’ha menjat? M’ha semblat que et xiuxiuejava alguna cosa a cau d’orella. Què t’ha dit?
-Que no faci cap més viatge amb un company que quan apareixen dificultats només pensa en si mateix i et nega cap mena d’ajut.
I en acabar de dir això, va seguir el seu camí tot sol deixant l’egoista company de viatge amb un pam de nas.
És en els moments difícils quan es reconeixen els veritables amics.