RONDALLA

 EL REI QUE TENIA EL NAS VERMELL

“Una vegada hi havia un rei que tenia el nas vermell i anava de bota en bota sense deixar-ne ni una gota...” De petit em sembla recordar que havia sentit aquesta rondalla, i poc podia imaginar-me que de gran viuria aquesta ficció a la realitat.
Vet aquí que hi havia un rei que va venir de fora perquè un ogre que havia manat durant molts anys va decidir que quan ell la dinyés bo seria que algú continués la seva croada contra els dolents. I amb tots els honors de qui mana més que ningú es va instal·lar a la capital d’un país que va tornar a ser regne, perquè ara estava governat per un rei.
I el rei es va acostumar a viure bé, deixar que manessin els que sempre ho havien fet, concedir favors a tornajornal o bé a canvi de petites fortunes que guardava gelosament perquè sabia per experiència viscuda en carn pròpia dels qui l’havien precedit en el tron que la cosa podia durar quatre dies.
Però no va durat quatre dies, va durar molts anys i ell cada vegada vivia millor: festes, xeflis, caceres, amants... Tot des d’una discreció meravellosa perquè tots els qui en sabien alguna cosa callaven com morts, no fos cas que els toqués el crostó. I el rei es va anar fent vell i ja amb prou feines si s’aguantava els pets, però ell insistia en la seva vida dissoluta i seguia acaparant diners de tot arreu on podia. I seguia fent cada any un discurs on demanava a tothom  que es portés bé, que el país necessitava gent formal, preparada, responsable, treballadora, honesta, generosa...
I va succeir que tanta hipocresia ja no es podia disfressar i començava a treure el nas per tot arreu. Tot i que va demanar perdó, ningú no el va creure, i va haver de plegar. Però va deixar el ceptre i la corona al seu fill, que s’havia preparat molt a consciència per quan es donés el cas que hagués de fer el paperot, i ell va continuar fent el cràpula i vivint a cos de rei, mai tan ben dit.
Però els que durant tants anys havien callat com tombes van començar a xerrar, i es van anar destapant les miserables grandeses d’un rei que ja no ho era, fins que el seu fill es va veure obligat a simular que el desterrava perquè començava a perillar el seu crèdit escadusser. I el rei que ja no ho era, però que es pensava que sí, va anar a raure en un país llunyà que, allà sí, encara funcionaven amb reis que portaven túniques fins als peus com si no haguessin evolucionat d’ençà de l’època medieval.
El pobre rei que ja no ho era, lluny dels seus s’avorria com una ostra i va demanar si podia tornar a casa per Nadal. Dins la seva família hi havia opinions per tots els gustos, des dels que els feia pena fins els que opinaven que s’havia de podrir lluny de casa per descastat. Com a gest de bona voluntat, fins i tot va arribar a tornar alguns diners dels que havia robat i ningú no sabia on eren.
La rondalla de moment arriba fins aquí. Ara hauria de lligar-la amb la del rei que anava despullat, però seria massa llarga en aquest espai i l’haurem de continuar demà, o demà passat, o algun dia de la setmana vinent.