FAULA 3

 ELS LÈMMINGS I LES MARMOTES

En un prat a plena tundra hi havia una colònia de lèmmings que vivien d’allò més tranquils, feliços i despreocupats. Es diria que feien una vida gairebé de perpètues vacances, si no fos perquè la temperatura era un xic massa freda, però com que ja hi estaven acostumats...
Vet aquí que un dia va arribar una família de marmotes que fugien de les terres del sud que el canvi climàtic estava tornant massa càlides. Venien decidits a instal·lar-se al mateix prat que els lèmmings i, com que cadascuna en feia pla més que quatre d’ells, les van hi deixar instal·lar sense cap mena de resistència, perquè ja es veia que en cas d’anar mal dades portaven les de perdre.
Al prat hi regnava una bona convivència, potser no exemplar, però acceptable. Les marmotes es van anar multiplicant i al cap de poc temps al prat hi havia una barreja curiosa. Uns i altres se saludaven com a bons coneguts sense intimar gaire, perquè les amistats quedaven reservades als de la pròpia espècie. Però els menuts d’uns i altres es van acostumar a jugar junts i s’ho passaven d’allò més bé, fins que al final els cadells de marmota van acabar anant a l’escola que la colònia de lèmmings hi havia instal·lat des de feia temps.
I van començar els problemes. Mentre la canalla d’uns i altres jugaven i s’entenien d’allò més bé encara que parlessin dues llengües diferents, perquè per entendre’s no hi ha com tenir-ne ganes i posar-hi voluntat, els pares i avis de les marmotes nouvingudes van començar a exigir que l’escola s’havia de fer en la seva llengua. I com li dius a algú que en fa quatre com tu que naspis, que qui arriba de fora és qui ha de fer l’esforç d’adaptar-se a la llengua i als costums del lloc?
Per tant, van haver de començar a fer les classes en la llengua de les marmotes, i els lèmmings petits s’havien de quedar al final de les classes a repassar la llengua que parlaven a casa. Això era un cas ben curiós, perquè mentre jugaven al pati parlaven tots les dues llengües sense cap problema, cadascú amb el seu accent particular, perquè ja podeu suposar que els lèmmings tenien una veu molt més aguda.
Fins que un dia van decidir que ja n’hi havia prou, que a la tundra sempre s’havia parlat lemminguès i que les classes es farien en aquesta llengua. Les marmotes, una mica a contracor, van acabar acceptant la decisió perquè també feien classes de marmotí i al final uns i altres ho aprenien tot més o menys bé.
El sistema va durar molt temps i, quan tothom ja s’havia oblidat dels nyics i nyecs que havien tingut, van arribar al prat tota una colla de marmotes que fugien de la calor del sud que ara ja era asfixiant. Elles poc coneixien la bona convivència que hi havia en aquells verals, però veient-se prou valentes, van convèncer les marmotes establertes al prat que havien d’exigir que a l’escola es tornés a fer servir el marmotí per fer les classes.
A veure, diríeu que els pobres lèmmings van poder defensar el lemminguès i fer servir el seu dret a la pròpia cultura? Haureu d’esperar una dotzena d’anys per tenir la resposta. Potser menys.