UNA CAPÇANA, SISPLAU
Té una certa tendència
a ensopegar de cap als llocs més inversemblants. La causa podria radicar en
el fet que la seva alçada es troba una mica per sobre de la mitjana de la gent
del país, però em temo que té més a veure amb el fet que els anys li han acabat
conferint una tendència a acotar el cap, com si el nas li pesés més del compte,
ja m’enteneu. Encara bo que s’ha anat acostumant, desproveït com va de coixí
capil·lar, a portar sempre una gorra, que en temps de fred acostuma a ser de
llana gruixuda i esmorteeix una mica els patacs. Per això, quan van reformar la
cuina de casa i el fuster els va aconsellar que als armaris de sobre la pica hi
poséssim portes basculants en vertical, va veure el cel obert en adonar-se que
suprimia un punt potencial de risc de patacades imprevisibles al front o a la
clepsa. Llàstima que la seva dona tingui per mal costum aixecar les portes dels
armaris només fins a mitja alçada, un vici que sol generar conflictes familiars
quan els toca compartir l’espai de la cuina. Ep, però no us penseu pas que
sigui el perill més gran al qual hagI de fer front. Aquesta setmana s’ha cuidat
obrir la clepsa amb el marc de la porta del cotxe mentre aspirava la tapisseria
dels seients; porta un nyanyo al front resultat de l’impacte contra la
cantonera de la campana extractora quan es va atansar a l’olla que feia la
xup-xup per comprovar l’estat de cocció; i aquest matí ha impactat de ple
cocoronell contra un prestatge que sembla haver estat instal·lat única i
precisament per fer-li la guitza. Definitivament, li cal una capçana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada