dimecres, 2 de desembre de 2020

PARÀBOLA 1

 PARÀBOLA DE LES QUATRE CABRES

Vet aquí que anant de camí amb el pare i portant moltes hores trescant sense veure ni una ànima vam arribar en un lloc a les envistes d’un riu on hi havia una caseta menuda que feia pena de veure de tan deixada com estava. Qualsevol diria que estava deshabitada, però en acostar-nos-hi vam adonar-nos que a la banda del darrere tenia un tancat amb quatre cabres, i traient el cap rere una saca d’espart que feia de cortina a la porta un home de mitjana edat ens va saludar.
–Ei, benvinguts. Costa de veure cares noves per aquests verals.
–Portem tantes hores caminant que bo seria trobar un lloc on dormir i fer una queixalada –va dir el pare per tota salutació.
–Entreu, entreu –digué l’home apartant la cortina–. No estem per a gaires alegries, però com  serà que no trobem alguna cosa per fer un mos!
Ens va fer seure a taula i ens va treure un formatge de cabra i un parell de rosegons de pa que, amb la gana que portàvem, ens van semblar unes menges exquisides. Ens va explicar que vivia amb els seus dos fills i que només tenien quatre cabres per anar fent la viu-viu, que passaven més gana que abundor, però que no es queixaven perquè tot plegat podria ser pitjor.
L’endemà al matí, aprofitant que els fills havien sortit a buscar llenya i que l’home havia anat fins al riu a omplir un parell de galledes, abans de seguir el nostre camí el pare va fer el que em va semblar una bestiesa: va treure un ganivet del sarró i va degollar les quatre cabres. Vaig quedar tan horroritzat que ni esma no vaig tenir de demanar-li per què ho feia. Que no ho veia que si els prenia el mitjà de subsistència acabarien morint-se de gana?
El pare es va limitar a dir-me que ho feia com un favor a canvi de l’acolliment que ens havien procurat. No ho vaig entendre, vaig pensar que s’havia begut l’enteniment.   
Es va escaure que, dos anys més tard, vaig tornar a passar pel mateix indret de camí cap a la ciutat on vivien els meus oncles i em vaig aturar al lloc on hi havia la humil caseta on ens havíem hostatjat. En lloc de la barraca hi havia una casa prou gran, amb una granja en un costat i una zona d’hort ben arranjada a l’altra. Em vaig imaginar que les tres persones que hi vivien devien haver hagut de marxar i buscar-se la vida, i que el lloc havia estat ocupat per gent benestant que tenien una certa hisenda, però es va obrir la porta i en sortí l’home que ens havia acollit dos anys enrere.
–El dia que vau marxar –em va fer saber–, algun malfactor ens va degollar les quatre cabres, però no sap pas prou bé el favor que ens va fer.
–Favor? –vaig dir intrigat.
–Ens vam alimentar amb carn de cabra uns quants dies, però de seguida als meus fills se’ls va acudir que podíem cavar una part de terra del costat de la casa i fer-hi un hort. L’altre fill va dir que es veia amb cor de fer un canal per portar aigua del riu i regar-lo. Una cosa va portar a l’altra i en cosa de poc temps vam poder fins i tot ampliar la casa. Aquest any hem fet el cobert nou i hem comprat bestiar.
Llavors vaig entendre l’acudit del meu pare: s’havia adonat que les cabres no eren una forma de subsistir, sinó un llast per a la seva vida. I és que el pare tenia sortides de bomber, però en el fons sempre l’encertava, no sé pas com s’ho feia. 

Hem d’aprendre a fugir del conformisme, a abandonar la nostra zona de confort, si el que desitgem, el que cal o el que ens convé és progressar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada