REFLEXIONS

 SINCERAMENT PREOCUPAT

Em tinc per una bona persona en la mesura raonable que se’n pot ser, ateses les circumstàncies, i també em considero moderadament equilibrat pel que fa al sistema emotiu, tot i que tinc una certa tendència a la impulsivitat. Fent equilibris amb tot plegat, he anat circulant per la vida fins que, amb l’arribada de la jubilació, la coincidència amb una conjuntura política tan desmesuradament perversa, i aquesta merda de pandèmia que em comença a corsecar, el meu equilibri psicològic comença a fer aigües.
Què en diríeu d’una persona que quan li arriba als ulls la imatge d’un polític del PP, de C’s, del PSOE... (ja sé que en falta un, però no el vull ni esmentar perquè em provoca vòmits instantanis) automàticament li genera una al·lèrgia escandalosa? I d’algú que quan rep la imatge d’uns dels jutges que tots sabem, dels fiscals que no anomenaré, d’un policia, d’un guàrdia civil, d’un militar... se li ericen els pèls del clatell i li tremolen les orelles? I d’algú que quan veu el rei o algú de la seva miserable i decadent família no es pot estar d’escopir a terra?
I ja em direu si és normal que quan senti parlar per la tele algú dels esmentats es dediqui a insultar-los amb jaculatòries cada vegada més recargolades del tipus: “càgum la mare que va parir el fuster que encara no ha acabat la creu on haurien de crucificar-te”. La imatge d’un individu insultant un televisor que no en té cap culpa no és precisament la d’una persona equilibrada.
Per això estic sincerament preocupat, perquè la cosa, en lloc de millorar, empitjora cada dia que passa i les jaculatòries són més llargues: “càgum la llet agra de la mare que va parir el fuster que encara no ha acabat la creu on haurien de crucificar-te de cap per avall”.
Creieu com jo que m’hauria de deixar mirar per un psicòleg? Creieu que és prou greu com perquè demani hora al psiquiatre? És que el meu objectiu de fer una vida de jubilat tranquil·la, plena, creativa, activa... comença a perillar.