UNA VERGONYA INFINITA

Em vaig autoimposar un silenci respectuós quan, de fet, el que hi devia haver era una infinita vergonya que a mesura que ha anat passant el temps ha anat creixent en intensitat. Ara ja no puc més perquè sé que si no ho dic hi ha alguna cosa que s’acabarà corcant i podrint per aquí dins i se’n ressentirà la meva salut mental.
Veure els retornats de l’exili (que quedi clar que me n’alegro, malgrat tot) llançant proclames en pro d’una lluita que saben impossible mentre parlen de victòries assolides m’ha deixat garratibat. Però que no són conscients que si han tornat ha estat per un error judicial?
I llavors van els que ho havien de renovar tot i, en una convocatòria extraordinària que va moure uns pocs milers de persones, es dediquen a llençar pa davant de la Generalitat, un acte lamentable tenint en compte que hi ha qui passa gana. Sí, ja ho sé: “Ara ja no en tenim prou amb les molles, ara volem el pa sencer”, deia l’Ovidi Montllor. La metàfora era enginyosa en el seu moment. Més valdria que es dediquessin a raonar sobre les causes de la pèrdua d’un milió de vots independentistes, i també els motius que ens han dut a una crisi demogràfica, educativa, energètica, ambiental, lingüística, d’inversions i del sistema de salut. Som els de la cua en tot, collons!
Que no es pot guanyar una guerra amb tots els generals empresonats, expulsats i acollonits és cosa prou sabuda, però suposo que us adoneu que els de segona fila també han fet gala d’un valor i una lucidesa extraordinaris.
Vist tot plegat, algú dubta que el proper president serà l’Illa? I potser és el millor que ens podria passar: repetir quatre anys de misèria com quan va governar en Montilla potser servirà per tornar-nos a armar i recuperar el jovent per a la causa. Us heu adonat que els joves indignats que van aixecar les llambordes d’Urquinaona ara són seguidors de la selecció espanyola? El que us deia: UNA VERGONYA INFINITA!