MICRORELATS, 13

NO ENS EN SORTIREM

Sortim al parc a acompanyar els menuts que ens confien a la tarda, ara que s’ha acabat l’escola. Necessiten la seva dosi d’aire pur per respirar i és bo que s’esbargeixin i cremin el seu doll d’energia interna que sembla inesgotable.
Asseguts al banc que queda prop de la zona infantil, contemplem atònits com un grup de preadolescents instal·lats dos bancs més enllà estan berenant i consumint aquesta productes envasats que es veu que són tan sans i equilibrats. Són 6 i, efectivament, hi ha almenys 6 embolcalls a terra, malgrat que disposen d’una paperera a dos passos d’on es troben asseguts.
No em puc contenir i m’acosto a recriminar-los la manca de civisme. Us voleu creure que ni un no s’ha aixecat per recollir res? En aquests casos, tinc una tendència innata a encendre’m, però davant dels seus somriures per sota el nas, he procedit a recollir tots els papers escampats, ficar-los a la paperera i dir-los: “D’acord, no són vostres? Ja els recullo jo. Però demà em tindreu vigilant altra vegada perquè si us enxampo tirant un paper a terra us ho diré de forma desagradable”. L’expressió de les seves cares convidava a clavar-los un mastegot a cada un.