COM UN MIRACLE
Feia dos anys que no queia ni una gota. La terra, clivellada, no es deixava conrear i s’havia tornat erma, els animals anaven morint i al poblat començava a escampar-se la gana. No havien servit de res els rituals, les danses, els càntics, les ofrenes i els sacrificis que el bruixot havia fet al voltant del tòtem de la plaça central. El dia que aquest va descobrir Mamadou clavant puntades de peu al tòtem, va córrer a estirar-li les orelles i endur-se’l cap a la seva cabana.-Per què claves coces al tòtem sagrat? – va demanar-li l’home molt enfadat.
-Perquè estic fart de veure que la mare ha de fer vint quilòmetres cada dia amb els càntirs per portar aigua.
-I què cridaves? –va interrogar encara.
-Malparit! Fes que plogui d’una punyetera vegada!
Mentre passava això, una densa nuvolada s’havia acumulat damunt el poblat i van començar a caure les primeres gotes. El bruixot, des de la porta de la cabana, mirava atònit el xàfec que queia i que amarava la terra assedegada. Va llevar-se el capell de plomes, els braçalets de pedres vermelles i les turmelleres de llavors, va anar a un racó de la cabana on tenia desada una aixada i la va agafar disposat a començar a cavar un hort que no havia trepitjat en sa vida.
-Gràcies, noi! –va dir a en Mamadou amb l’aixada al muscle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada