MICRORELATS, 17

FINCA D’ESTIU

"La torratxa del roure està prou bé, sobretot a l’hivern quan aquell ximple ens deixa en pau, però arriba la primavera i toca inundació cada dos o tres dies, i és un no parar: ous amunt, ous avall, canvi de graner... Tot el dia de bòlid! I ahir va passar el de cada any: van aparèixer aquelles maleïdes boletes blanques escampades. I aquestes ximpletes no tenen memòria. “Ni les toquéssiu!” –els vaig advertir, però elles com si sentissin ploure. I mossegada per aquí, llepadeta per allà, una mortaldat de por. I mentre estava traginant cadàvers fora del cau, he pensat que ja en tenia prou, que fins aquí havíem arribat, que ja s’ho farien. Això de viure instal·lada en el gregarisme més absolut té avantatges, no us ho puc pas negar, però té un enorme inconvenient: t’acaba despersonalitzant. He decidit fotre el camp d’aquí, jubilar-me i anar-me’n a viure sola, a respirar en llibertat on no hagi de compartir ni un àtom d’oxigen amb cap altre estúpid bitxo negre de sis potes. He trobat un roure que creix en un plat petit on s’hi ha fet un prat de molsa que enamora. M’hi quedo!"