SAPASTRE
Havia d’haver fet cas a la mare i buscar alguna feina normal, però es va deixar engalipar per en Simó, que ja portava dos anys dedicant-se al tema i li va assegurar que enlloc no trobaria una activitat que li reportés diners de forma tan fàcil com abundant. Ell no les tenia pas totes, però a força d’insistència el seu amic va aconseguir convènce’l i el va acompanyar per començar a aprendre l’ofici. Es va vestir amb roba més aviat fosca, que no cridés gaire l’atenció, sabates còmodes i amb sola de goma, per si calia córrer, i una gorra de llana que es podia convertir en passamuntanyes si calia. La tasca va resultar fàcil: l’accés a l’habitatge el van poder fer aixecant una persiana a peu de carrer, van arreplegar un joier, un parell de rellotges que semblaven bons, un grapat de monedes i algun bitllet que hi havia en una capsa del trinxant del menjador, i un mòbil que havien posat a carregar. Van sortir sense fer fressa i un cop a fora, quan ja havien tombat la cantonada i se sabien segurs, es va adonar del merder en què s’havia ficat. “Em deu haver caigut el mòbil a dins de la casa, perquè el duia a la butxaca dels pantalons.”, es va queixar l’aprenent de pispa. “No et vaig dir que no duguessis res al damunt que et pogués identificar?”, va lamentar l’expert. “És que no puc estar sense el mòbil, jo.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada