“ENFARFEGAR”
La Dolo em va dir que trobava “enfarfegat” l’estil de l’Empar Moliner i vaig córrer a afegir aquesta paraula a la llista, perquè feia temps que no la sentia. Ahir la Margarida Rifà també me la va proposar.
Vol dir omplir alguna cosa amb un nombre excessiu d’ornaments, accessoris o elements. Un exemple d’art enfarfegat seria el barroc. Penseu en el retaule de l’altar major del Santuari de La Gleva o el de El Miracle prop de Solsona (fotografia), que a casa nostra són el paradigma d’aquest tipus d’art.
Es tracta de l’evolució d’un antic mot “enfragegar” que ha patit el desplaçament del so vibrant /r/. Era un mot compost de “enfre”, que significava “entre”, i “afegar”, que ara en diem “ofegar”. Per tant significava “quasi ofegar”. És cert que quan entres en una casa enfarfegada d’elements decoratius sents una mena d’ofec.
“Va anar enfarfegant les parets amb quadres i fotografies fins que no hi va quedar ni un pam quadrat lliure. Vaig pensar que tenia un avantatge: no hauríem de pintar mai més l’habitació.”
“EMPOLAINAR-SE”
Vol dir vestir-se de manera elegant, de manera que es faci goig. A mi la mare em feia empolainar per anar a missa, per exemple, que és el mateix que fan els membres de la comunitat africana de Vic cada diumenge per anar a missa d'11 als Claretians. I dic això perquè són els únics que encara duen sabates de mudar de punxa.
I és que el mot ve del francès antic “polaine” que era la punta llarga del calçat medieval. Se li va donar aquest nom perquè aquella mena de calçat es creia que havia vingut de Polònia. Fixeu-vos si n’és de reconsagradament complicada l’etimologia dels mots!
“Es va empolainar amb el millor vestit que va trobar a l’armari i es va calçar les sabates de taló alt que havia estrenat pel casament de la filla. Feia dos anys que no sortien a dinar a fora per culpa de la maleïda pandèmia.”
EN TEMPS DE GUERRA
El desconsol de l’home que
perduts l’ahir, l’avui, el temps;
envoltat de tristes caixes
que cobreixen les despulles
del seu món més estimat;
escanyant amb dents serrades
els renecs més colpidors;
ocultant els ulls vermells
amb les mans esgarrinxades;
no us arriba a les entranyes,
miserables assassins?
“AQUÍ ENLLÀ”
En Josep Font em demanava que comentés l’expressió “quinllà” i intueixo que fa referència a “per aquí en enllà” que la parla habitual, que és la llengua viva, ha anat simplificant fins a convertir-la en la mínima expressió.
Aquí a Osona diem “per’qui n’enllà” fent de forma correcta les elisions de la vocal neutra que són característiques del nostre parlar.
El fem servir amb els significats: en qualsevol lloc o de qualsevol manera.
“Ho deixeu tot tirat per aquí en enllà (/kinenllà/) i després no hi ha manera de trobar res”
“Va arribar carregat com un ruc i el primer que va fer va ser desempallegar-se del sac i tirar-lo per aquí en enllà (/kinenllà/).”
“OIDÀ”
És una expressió que es fa servir amb diverses funcions, però sobretot per expressar alegria o sorpresa.
Ves a saber d’on ve aquest mot! He trobat diverses teories: potser es tracta de l’adaptació d’una antiga interjecció “odà” a la qual es va afegir “oi”, però també pot tractar-se d’un mot compost ”oh da”, amb la primera part exclamativa i la segona simplement expressiva per afegir-li força.
“Quan els va anar a despertar, oidà!, ves a saber on devien parar, si feia més de dues hores que s’havien llevat.”
“SUARA”
Aquesta sí que és una mena de relíquia que ja gairebé ningú no fa servir. Indica un temps proper a ara, que tant pot ser passat com futur, tot i que jo sempre l’havia escoltada més aviat fent referència a fets ja succeïts.
La paraula està composta de “sus” i “ara”, per tant el seu significat originari era “sobre ara” (aproximadament ara). Això explica que el seu sentit temporal depengui del verb que acompanya.
“Suara he anat fins al mercat perquè em faltaven quatre coses per aquest cap de setmana.” (Passat)
“Suara aniré al mercat perquè em falten quatre coses per aquest cap de setmana.” (Futur)
“ESCUDELLAR”
Amb dedicatòria especial per a la Lourdes Boeck, que es pensava que només es feia servir a Tona i resulta que està molt estesa.
Escudellar vol dir repartir un menjar determinat posant-lo als plats dels comensals perquè pugui ser consumit.
“Vinga, escudella la vianda mentre vaig a rentar les mans a la mainada!”
La paraula és derivada del nom “escudella” (amb el qual ens referim tant al bol com a la sopa barrejada que sol contenir). Ve del llatí “scutella” que era el nom que es donava a una copa petita o una tasseta”
En sentit figurat, que si us haig de ser sincer no l'he fet servir mai, també vol dir xerrar més del compte, sobretot dient coses que s’haurien de callar.
“Em va prometre discreció, però li va faltar temps per escudellar-ho a tota la colla.”
“RAI”
Proposada per en Pep Rifà que ha recordat que el seu pare feia servir aquesta expressió de manera molt freqüent.
“Ara rai”, “això rai”, “tu rai” són expressions que es fan servir per treure importància a una situació desfavorable, a un fet o a una circumstància adverses.
“Tu rai, que ets jove i tens tota la vida per endavant!”
“Ara rai que han desdoblat la carretera; abans trigàvem més d’una hora per arribar a Barcelona”
“I ara diu que no vindrà? Això rai, ja ens en sortirem sense ella.”
Sembla que es tracta d’un mot expressiu, sense significat lèxic. De fet s’assembla molt a l’expressió gascona “harai” (pronunciada amb hac aspirada) i que té la mateixa utilitat. Trobo que està dins el mateix sac que “ca!”, que també té origen expressiu tot i que en aquest cas significa una clara negació.
“FALÒRNIA”
Ni rumors, ni molt menys “fake news” (n’estic fins al capdamunt dels anglicismes!), aquí sempre seran falòrnies, i resulta que és una de les paraules més boniques del llistat que porto compartint amb vosaltres. S’aplica a una idea errònia, una raó feble o una predicció gratuïta, especialment quan es dona com a segura, ferma i incontrovertible.
Probablement està emparentada amb l’italià “faloja” (fogueró festiu), i el sard “falordia”, (banquet). També podria provenir del grec “flogía” (flames), amb influx del llatí “fallere” (enganyar).
“Tot això que t’han explicat són falòrnies. No n’hauries de fer ni mica de cas.”
“ENAIGUAT”
Dedicat a la Maria Rosa Cerdà, que segueix els meus escrits amb una santa constància que haig d’agrair, i va fer esment a aquesta paraula que feia molt de temps que no sentia.
A Osona diem “enaigar”, de la mateixa manera que diem “aiga” per referir-nos a l’aigua.
Tot i que hi ha un sentit molt antic que es refereix als nadons que es decandien i esdevenien flacs i tristos (“s’enaiguaven”), el significat que encara conservem ve del terme que es feia servir per al bestiar quan es migrava perquè el privaven del bon tracte a què estava acostumat.
“Si penges el morralet a aquesta mula, les altres s’enaiguaran.”
De la mateixa manera es pot aplicar a les persones.
“Quan veia els fills de l’amo sempre tan ben vestits i carregats de joguines que no havia vist mai, heu d’entendre que jo m’enaigüés.”
“PODER”
Amb dedicatòria a en Josep Font, fidel i sofert seguidor d’aquesta sèrie, que ahir em va fer l’encàrrec.
Jo gairebé mai no dic potser en parlar, sempre dic “poder” (pronunciat /pudé/), però no ho he escrit mai segurament perquè es pot confondre amb el verb “poder” (/pudè/) i amb el nom “poder” (/puder/). És perfectament correcte i acceptat per l’IEC, i és una paraula encara d’ús prou generalitzat a la comarca, tot i que a l’escola hem avesat tothom a fer servir “potser” i tampoc no el sentim mai als mitjans de comunicació. Hauríem de mirar de no perdre’l.
Suposo que el seu origen és la fusió de l’expressió “poder ser”, però no n’estic gens segur.
“Poder no hem fet les coses tan bé com ens pensàvem en aquest país. Si cada dia hi ha menys gent que parla català, deu ser que hem errat la política lingüística.”
PIOC
Amb dedicatòria especial a en Francesc Tordera (potser la Neus?) que em va suggerir aquesta expressió. Aprofito per demanar-vos noms en desús perquè se m’estan acabant els recursos.
Estar pioc o empiocat vol dir no trobar-se prou bé, estar una mica malalt.
És un terme que ve dels ocellaires i criadors d’ocells. Els ocells quan estan malalts estarrufen les plomes, les separen del cos per facilitar la ventilació i tendeixen a prendre una forma més arrodonida. És el mateix que fan els galls d’indi (indiots) que també s’anomenen piocs quan estan contents. El nom de piocs és onomatopeic i els ve donat pel so de la seva veu.
Empiocar-se vol dir fer com els piocs, o sigui estarrufar les plomes, que és una cosa que fan els ocells quan estan malaltissos. Per sentit figurat ho hem aplicat a les persones.
“Avui m’he llevat una mica empiocat. Dec estar covant algun refredat.”
“ENFARFEGAR”
