ARTICLE A L'ESTRIP NÚM. 87 (Juliol de 2026)

 

FER TRAMPES AL SOLITARI

M’hauria de sentir estupefacte, però la veritat és que em supera la indignació. La Conselleria d’Educació ha aconseguit ultrapassar tots els límits de la ineptitud i mala fe que em podia imaginar.
Acaben de reconèixer que els han fet fora de les proves Pisa (l’únic referent més o menys fiable de què disposàvem per constatar els nivells d’aprenentatge dels alumnes del nostre país) perquè han arribat a excloure fins a un 23% d’alumnes (els de pitjors resultats) quan només estaven autoritzats a fer-ho en un 5% de casos (alumnes acabats d’arribar, alumnes amb necessitats educatives especials...)
A més a més, cal aplicar al delicte la condició de traïdoria, perquè ho sabien des del mes de març i no ho han fet públic fins que, amb totes les escoles tancades i el personal docent de vacances, l’impacte en aquest col·lectiu quedarà dissolt. Ja se sap que l’aigua salada del mar acaba diluint els problemes i les culpes durant el mes d’agost.
Alguna ment privilegiada de la Conselleria va determinar que la solució per fer desaparèixer el fracàs escolar era ben senzilla: només es presentaven els resultats de les proves dels millors alumnes i automàticament el nostre país escalaria una pila de posicions en el rànquing d’escoles de tot el món.
I ara què? Una comissió d’investigació? Per trobar un cap de turc en la figura d’un alt funcionari el nom del qual quedarà ocult i en tot cas gaudirà de la impunitat que li confereix la seva condició de propietari vitalici d’un lloc de treball.
I l’escola d’aquest país seguirà duent el carro pel pedregar...
“Vergonya, cavallers, vergonya!” en paraules de Jaume I.

HEM PERDUT UN ALTRE SAVI

Segur que m’heu sentit dir més d’una vegada que en aquest país ens falten savis i ens sobren saberuts. Doncs resulta que acabem de perdre un altre savi: en Josep Vallverdú.

Vaig tenir el goig i el privilegi de poder parlar llargament amb ell l’any 2007, amb motiu del lliurament del Premi de Novel·la Breu Ciutat de Mollerussa del jurat del qual en formava part juntament amb un altre il·lustre savi, en Sebastià Serrano.

Josep Vallverdú era un bon conversador que sabia escoltar, un bon escriptor i un bon comunicador. Els comentaris que em va fer de la meva novel·la “Aquell capvespre” els guardo a la memòria amb un respecte venerable. També vam comentar la tasca de membre d’un jurat i em va fer unes quantes reflexions i em va donar uns quants consells que he procurat aplicar en l’exercici de jurat dels certàmens literaris en què participo.

Ens vam tornar a trobar uns anys més tard a l’Espluga de Francolí, amb motiu del lliurament d’un dels Premis Baldiri Reixac als alumnes de la meva escola, i em va sorprendre molt gratament que se’n recordés de mi i de la meva novel·la.

Era, en definitiva, un mestre entranyable.

El guardaré sempre a la meva memòria i procuraré tenir ben presents els consells que em va regalar durant les nostres dues casuals trobades.

Reposa en pau, Josep, i gràcies per l’enorme llegat que ens deixes.  

ALLÒ QUE EN DIEM ARRELAMENT

Aquests dies he estat rumiant al voltant del fenomen Lamine Yamal, sobretot perquè amb aquesta murga del mundial me’l feien present cada dos per tres.
Oi que no l’hem vist mai amb una senyera? Oi que no l’hem sentit mai manifestar-se com a català? En canvi, no para de parlar de Rocafonda (el seu barri), com si aquest fos tot el seu món personal.
I no li falta raó, perquè aquesta generació de fills d’immigrants s’han fet seu l’entorn més proper per impossibilitat de ser acceptats als espais generals de la ciutadania de tota la vida. I si no hi posem remei (ves a saber si no hem fet tard, com sempre), podem perdre una oportunitat de fer-los estimar, i per tant defensar la nostra cultura, la nostra nació.
No sé què cal fer, perquè deu resultar molt complex, però em sembla que ja triguem.
Ah, per cert, el nostre Lamine Yamal parla un català força correcte, un fet que un tal Messi no va aconseguir amb més de dues dècades vivint a casa nostra, potser per allò que els hispanoamericans que aterren al nostre país consideren que a la “madre patria” amb la llengua castellana ja van més que sobrats.

REALITAT MULTINACIONAL

Puc subscriure sense dubtar l’afirmació “la roja me la trae floja”, però malgrat tot i potser també perquè no tenia altra alternativa per omplir el meu temps d’ahir al vespre, vaig empassar-me tot el partit de la final. Reconec que la polèmica desfermada al voltant dels indepes que volien que guanyés Argentina va aportar-me el punt de morbositat que em devia caldre per suportar estoicament un partit en què n’hi havia uns que vestien samarreta vermella i estaven disposats a jugar a futbol, i uns altres vestits amb tela de matalàs que es dedicaven a destruir tot el que trobaven, incapaços de trenar cap jugada mig intel·ligent.

Haig de reconèixer que vaig estar content quan en Ferran Torres va marcar el gol que sentenciava la final i em va fer vergonya el mal perdre dels argentins, una realitat que atesa la ràbia amb què cantaven l’himne del seu país no hauria d’estranyar a ningú. També em va provocar autèntic fastig l’actitud de l’imbècil prepotent que presideix el país amfitrió amb la seva astracanada de voler sortir a la foto dels guanyadors.

Però em quedo amb una imatge que m’agradaria comentar. Cap dels jugadors de la selecció estatal que lluïen una bandera durant la celebració no duia l’estanquera dels collons. Vaig poder veure la senyera, la senyera valenciana, l’andalusa, l’extremenya, la gallega, la canària... (hi vaig trobar a faltar la “ikurrinya”). És probable que el fet que a la selecció no hi hagués cap jugador del Madrid hi hagi tingut alguna cosa a veure (en Cucurella no compta, eh!). Mentrestant els responsables de la selecció seguien repetint el “mantra” que més s’ha escoltat durant aquest estiu: “Juntos somos invencibles.”

Em pregunto la impressió que aquesta realitat multinacional devia causar al Borbó i a tots els espanyolistes dretans, ultradretans, esquerranosos i sociates que van haver de contemplar una realitat que s’entesten a negar.

La nota negativa de la nit la va posar una minicaravana de ximples que van passar pel carrer de casa fent sonar els clàxons i fent voleiar les estanqueres que cap dels protagonistes havia volgut fer seva.

DADES METEOROLÒGIQUES DE VIC

El gràfic expressa la comparativa de les temperatures mitjanes dels mesos de juny des del 2001 fins avui.
Veureu que la mitjana de juny d'aquest any coincideix pràcticament amb la mitjana global de tot el període.
El juny més càlid va ser l'any passat, amb una temperatura mitjana de 26,7ºC.
El juny més fresquet l'hem d'anar a buscar al 2004, amb una mitjana de 21,1ºC
La línia de tendència (en vermell) indica un increment de 0,5ºC durant aquest quart de segle.

REFLEXIONS D'UN JUBILAT

A veure si endevineu què tenen en comú els següents personatges: Patricia Conde, Kiko Matamoros, Isabel Pantoja, Bertín Osborne, Paz Vega, Joan Gaspart, José Enríquez Negreira, Francisco Roig, José Luis Moreno...
Doncs que tenen un deute amb hisenda que en el millor dels casos ultrapassa el mig milió d'euros!
Aquests personatges continuen fent vida normal i fins i tot apareixen als mitjans de comunicació sense que a cap d'ells li caigui la cara a terra.
Mentrestant, jo he hagut de destinar la paga extra de la pensió d'aquest juny a pagar a Hisenda, altrament m'haurien embargat el poc que tinc de propietat. Si a això hi sumem que m'han confirmat una pensió de viduïtat de 7,52€ a la qual hi aplicaran una retenció del 23% d'IRPF em sembla que ja només em queda aplaudir-los fervorosament.
A qui li senti dir que "Hacienda somos todos" que sàpiga que perilla la seva vida. El mateix per als qui gosin afirmar que "todos somos iguales ante la ley". Tinc un bat de bèisbol a punt darrera la porta. Ho sento, però m'han fet tornar violent.

TOT L'ENYOR DE DEMÀ (prenent mots de Joan Salvat-Papasseit)