REFLEXIONS DE JUBILAT, 16

SEGON ACTE DE CAMPANYA

No em direu que no els ha sortit rodó. La sentència a la Laura Borràs, que era una cosa esperada i sabuda des de feia temps, ha servit per refermar la voluntat d’un sector independentista de seguir aprofitant el discurs victimista de la suspesa presidenta del Parlament per sortir a la foto dels mitjans de comunicació i anar fent bullir l’olla de cara a les municipals.
A veure, si demanem a tots els càrrecs públics d’aquest país que han tingut responsabilitats en l’execució de pressupostos, a veure qui d’ells ha fraccionat contractes per facilitar tràmits i estalviar el llarg camí del concurs públic per fer alguna actuació, la majoria d’ells aixecarien la mà, si volguessin ser honestos. Es tracta d’una pràctica estesa a totes les administracions i que en la majoria de casos està més que justificada.
Però el cas que ens ocupa fa una mica més de tuf, perquè tots els contractes anaven a la mateixa persona, casualment un amic seu, i d’això se’n diu nepotisme sense cap mena de dubte.
Si ho vol emmascarar barrejant-hi la persecució de l’estat contra tots els independentistes, ningú li ho prohibirà, perquè en aquest camp i aquest país hi ha llibertat d’expressió, però preferiria que digués les coses pel seu nom. L’han pescat i ha llepat. Crec que la sentència és desproporcionada, això sí. Però d’aquí a desbarrar amb el grapat de qualificatius pejoratius que ahir va emetre contra tot el món mundial que no estava al seu costat, hi van unes quantes estacions.
Perquè és que “la dona del Cèsar no tan sols ha de ser honrada, sinó que ho ha de semblar”. Potser la cita no és gaire adequada i algú hi trobarà desviacions de gènere perilloses, però és l’única referència que tinc i no la penso desar al calaix.